Estic observant que l’Isaac es lleva cada matí de mal humor. És una putada perquè et fa començar malament el dia. Però bé, vas amb l’Isaac, què vols fer-hi. Ara són quasi les set. Estem fent la motxilla. Cap a dos-quarts he sortit al pati, cel serè i uns 8 graus. Miro cap al nord buscant muntanyots i me’n trobo un parell que no sé quins són, però que potser un és l’Annapurna II. Tenen els cims nevats, neu que apareix acarbassada amb els primers raigs de sol, que només toquen allà dalt. Preciós.
Ara estem a uns 2800 metres. Hem començat a caminar a les 8 : 05. Començava a tocar el sol al poble, poble que tenia una esllevissada potser dels últims monzons al mig, amb uns pedrots que havien baixat, que tela. Al cap de mitja horeta de caminar, em giro i veig el Massís del Manaslu. El cim principal, que encara no veiem, fa 8163. És un massís immens, nevat, que destaca amb la resta de munaynes fosques de bosc. Els cims que veiem fan uns 7800/900. Fins allà la pujada havia estat força suau. Llavors comencem a pujar a sac pel mig del bosc. Quedo agotat tot fent algunes paradetes. A l’arribar dalt, el camí és més suau; puja però progressivament entremig de pins i roures immensos, alguns amb fulla avermellada. Al cap d’una estoneta, després d’un últim repexon, fem una paradeta a quatre casetes amb el nom de Timang. Des d’allà podem contemplar el Massís del Manaslu amb tota la seva esplendor, ara sí que estem veient el primer 8000. Tot i així, no ho sembla, no sembla que aquell muntanyot, que es veu imponent i alt, faci 8000 metres, sigui un dels 14 8000s del món. Hem continuat la marxa força suau, a voltes fins i tot planera, entre roures, pins i pícees immenses. Hem passat alguns poblets, ni quatre cases o quatre lodges com a molt. En passar-ne un, després d’una baixada d’aquelles que toquen tant els cullons, ha aparegut una esplanada amb un camp de futbol i tot de gent. Les línies laterals i del fons estaven fetes amb pedres i em sembla que les del mig també. Les portaries,
amb troncs però això sí, amb xarxa, de color carbassa. El camp, el terreny de joc, bastant irregular, però encara prou bé, amb un color verd-marronós. Llavors he entès tota la gent que al llarg d’avui havia anat veient que ens adelantaven a peu o amb un burro sense res o amb una motxil•leta. Anaven a veure futbol o a jugar; algun xaval portava una pilota, em sembla que del mateix grupillo que ahir, tot dinant, ja havíem vist passar. Durant la resta del camí fins on ara som dinant, encarats al Manaslu que s’amaga rere alguns estrats, n’he anat veient vària, de gent de totes les edats que anava cap al futbol, tal i com m’ha explicat un xaval amb el qual he xerrat aprofitant per parar en una última pujada que t’hi cagues. Ara ens fotem una pometa granate boníssima amb el Sherpa i els dos portajadors. S’està bé al sol, fa una mica de ventet però m’he posat el forrilo, sobretot perquè arribava suadet. Era molt maco caminar entre el bosc, amb algunes clarianes on apareixia alguna casa, i mirar a la dreta i veure tot el Massís del Manaslu. Avall, ja lluny, veies el poble on hem fet nit i veies que hem dormit ben bé als peus d’un 8000. Són quasi les dotze.
Són dos de cinc. Hem arribat fa un parell d’hores. Estem a Chame, capital del districte de Manang, a 2713 metres. Hem hagut d’agafar dues habitacions de dos llits, de manera que estic instal•ladíssim en una de doble per mi sol. Estic escrivint a la tauleta de nit entre els dos llits, de cara a la finestra. Si hi miro, veig unes escales amb bandaretes d’oracions que van a parar a un temple budista. Si miro amunt, veig l’Annapurna II, de 7937 metres. Ara no perquè els Estrats me’l tapen, però de tant en tant apareix. No sé si l’és o algun de proper. Ens l’hem trobat poc després de dinar, caminant per un bosc de pins, avets i pícees ; hem girat una corba i ens l’hem trobat de cop, imponent, majestuós. No és un massís tan gros com el Manaslu, és una muntanya triangular i punxeguda. Hem anat caminant fins aquí amb un quasi 8000 davant nostre, molt més proper que el Manaslu i a més en la direció dels nostres passos. Ara, el que veis des d’aquí no sé si l’és o algun avancim o algo. Ara vinc de remollar els peus a les aigües termals que tenim a encara no cinc minuts. Són unes bassetes petites amb una aigua massa calenta per ficar-hi els peus. Però els teniaper allà al costat, amb aigua calenta superficial sobre la roca que es podia tolerar. Després els he sucat al riu, el de smpre però més petit tot i que igual de brau. L’aigua estava gelada. El contrast ha estat genial. Encara he tornat a fer una mica d’aigua calent. Abans hi havia unes bassetes on t’hi podies banyar però es veu que unes rierades dels monzons se les van endur i ara queden petits espais on sucar-hi els peus i poc més just allà on brolla. Això m’ho ha explicat una dona d’uns 30 i pocs que rentava roba amb la seva filla d’uns 7, guapíssima com totes. També he estat amb uuns israelians i un moment amb una parella d’americans. Però la millor estona ha estat amb la dona i la seva filla, que compinxada amb sa mare em tirava aigua als peus amb una galledeta.
Estem instal•lats a la sortida del poble, al costat d’un pont que hem de tr avessar si volem anar al que seria al poble. El riu ens passa per aquí al costati estem a resguard d’unes roques immenses. Ja no hi ha tantes cascades, tot i que en queda alguna, i el bosc caducifoli ens regala un entorn d’avets amb taques carbasses i groguenues. Preciós. He engegat el mòbil a veure si tenia cobertura, al ser un poble important. Però no.
Somiava amb una dutxeta calenteta com la d’ahir, no, abans d’ahir. La d’ahir no estava calenta però tampoc freda. Ara, avui suposo que la solar hot s’havia acabat. Així doncs que dutxa d’aigua gelada de l’Himalaya. Home, és lo seu també. La dutxa està en una caseta fora del que és el propi lodge. La caseta està sota quasi bé del final del pont, sota mateix dels tibants. De cop ha començat a sentir-se un soroll. Era només que algú passava pel pont penjant. Són cosa de les cinc. D’aquí una hora serà fosc i probaré de trucar a la Laia. És una llàstima que el cel estigui tapat. Quan hem arribat encara no ho estava del tot però ara ja sí tot i que hi ha alguna tímida clariana. Però l’Annapurna II o el seu col•lega ja no els tornaré a veure. Fins demà al matí, quan cap allà les set li comenci a tocar el sol amb el cel ben serè i el fred ben viu. Això d’estar sol a l’habitació és lo seu.
Són dos-quarts de nou tocats. M’acabo de ficar dins el sac. Dos de nou és una hora ben d’hora allà, i aquí ja és tardíssim. Estar dormint a les nou o nou i poc i llevar-te a les 6:30 és de puta mare. Finalment s’ha despejat. Hem sopat amb els portejadors i el Sherpa i hem estat jugant a cartes una estona. Bé, fent jocs de mans. Quan s’acabava de fer fosc, encara amb restes de núvols, es començaven a veure força estrelles. A s’hora baixa, tot esperant que fossin les sis per venir a demanar el sopar i per trucar a la Laia, mentrefosquejava, me n’he anat a l’altre cantó del poble i m’he apalancat fora un lodge a fòtre’m un te mirant un muntanyot nevat que treia el cap per allà on havíem vingut. Jo crec que era el Manaslu o el Massís del Manaslu amb una altra prespectiva. Cap amunt veia l’Annapurna II o cims propers i cap avall possiblement el Manaslu. S’anava fent fosc però al cim nevat semblava que encara li toqués el sol tot i que segurament era ressol. De mica en mica, però, també s’ha anat enfosquint, encara amb alguns Estrats que el mig tapaven.
El poble és llarg i estret. Al voltant d’un carrer que travessa el poble tot empedrat hi ha tot de lodges però també cases on bàsicament hi veus una cuina amb gent menjant o preparant el menjar i també botiguetes amb mil coses; carmelets, xocolatines, jerseis, anoracks, guants i tot de materia pels trekkers. He vist uns Levi’s 501 per 1050 Rs, uns 12 €. No està mal. Un nano d’uns set anys galopant amb un cavallet m’ha estat a punt d’atropellar en un moment de despiste. De tant en tant et trobes cavalls o burros parats, alguns menjant i de tant en tant et saluda una gallina. Ja fosc del tot he tornat a travessar el pont sospès, hem demanat el sopar i me n’he tornat cap a l’altra riba. Està bé això d’haver de travessar un pont sospès per anar al teu hotel. Me n’he anat directe a trucar la Laia i hem pogut parlat 8 minuts ! Quins 8 minuts més màgics. Des del mig de l’Himalaya parlant amb la Laia ! Tant lluny però tan a prop al sentir la seva veu. L’he trucat al mòbil, que em sortia bastant més car, perquè em pensava que érem divendres i que acabava de plegar de la uni i que es quedaria a dinar a Barna. M’ha estranyat quan m’ha dit que estava a casa, però és que resulta que som dissabte. Estava a casa em sembla que sola. M’ha dit que a la nit feia una festa. I per mi ja era la nit. Una sensació molt estrana pensar que allà són les dues del migdia, imaginar-te-la al sofà de casa i veure que aquí ja és fosc i veure on estic.
Després de parlar amb la Laia he enviat un mail rapidet a la family i me n’he tornat, en la penombra, cap al lodge a sopar. Pel camí descobreixo un altre cim, a l’esquerra, blanc i imponent. La blancor de la neu queda ressaltadíssima en la foscor. Travesso el pont, sopem una sopeta i uns momos fregits. De tant en tant miro per la finestra per contemplar la meravella del cim nevat. Quatre jocs de cartes i cap al llit. Abans me’n vaig fins al mig del pont, que tremola amb les meves passes. Sento com una basarda. Busco la Lluna immensa, la resplandor de la qual veig darrera les muntanyes, en direcció d’on hem vingut, a punt de sortir il•luminant encara més les muntanyes, el cim nevat de l’altre cantó del pont i les puntes germanes de l’Annapurna II que ara mateix, si miro per la finestra, veig. La Lluna no l’he arribat a veure. Ara mateix no hi ha ni un núvol i hi ha menys estrelles. Demà a trenc d’alba fliparé. El riu m’acompanya una nit més. Subaratri.
28.4.08
Chamje, 26-10-2007
Deuen ser dos-quarts de vuit del matí, estem esperant l’esmorzar. Com deia ahir, me n’oblidava de lo gilipolles que és l’Isaac. No sé com se m’havia acudit que pogués ser una bona experiència per compartir. Suposo que la distància i sobretot el veure’ns poc em va canviar la percepció de tot plegat. Però clar, segueix sent el mateix de sempre. La mateixa persona de difícil convivència i amb aquell caràcter que te’n fa fugir. I ell, diria que ja ho sap, que n’és conscient. Ara mateix el que em ve de sut és donar la volta i esperar-los a Pokhara, però aniré seguint, no tinc perquè canviar de plans per la merda de l’Isaac. I a més, vull veure muntanyots. Del Píssang suposo que en passaré. Ja ho veurem. El que he de tenir clar és que a mesura que passin els dies s’anirà fotent de mala llet i li anirà sortint aquest caràcter asquerós. És qüestió de saber-ho i ser-ne conscients.
Bé, aviam si avui em poso al dia, jo crec que sí. Ara són potser les 16:15. Potser ja dos-quarts. Hem arribat a dos de quatre a Bagarchap, a 2164 metres. Després d’un matí assolellat, ara està ben tapat, amb Estrats arrossegant-se a uns 200 o 250 metres damunt nostre.
El dimarts, doncs, vam començar el trekking. Però encara vam fer un tram amb autobús. De Besi-Sahar fins a Bulbhule, 3 hores 30 minuts segons la guia, menys de tres hores o unes tres hores segurament. És un tram de pista amb pujades i baixades, arribant a baixar dels 823 metres de BEsi-Sahar als 670 per després tornar a pujar fins els 853 de Bhulbhule. S’hagués fet bastant pesat sobretot al ser pista. D’aquesta manera vam començar a caminar ja per camí estret. Evidentment, tot i que enaquest cas no era necessari, vam tornar a anar “on the roof”. Ara, calia anar ben agafat, no podies anar tan tranqui com el dia anterior. REalment passàvem per uns llocs que semblava impossible que hi puguèssim passar, però hi passàvem.
Així doncs, a Bhulbhule vam baixar del sostre del’autobús amb el ying-yang pintat al costat de cada roda del darrera, al cautxú aquell que les protegeix del fang (crec) i vam començar a caminar. Al cap de dos minuts travessàvem el primer de tants ponts penjants sobre el Marsyangdi. Ara m’acaben de portar un milk tea en una tassa blanca amb floretes a la base. Està de cullons. Aquí al costat, la fresa constant de l’aigua. En aquest cas d’un rierol que travessa el poble. Amb el te m’està venint caguera. De moment, després d’una setmana viatjant encara no he cagat malament. Aviam ara. Realment sembla increïble que només faci una setmana que vam sortir. Queda molt lluny la despedida i Moscou i Dheli. Amb una setmana, tantes coses, tantes emocions, tantes sensacions, tantes coses noves. Una setmana, que normalment passa que ni te n’adones i ara la veig tant condimentada, tan plena. Entre mig hi ha la llarga espera a Moscou, la llarga nit a Dheli, el viatge i l’arribada a Kathmandú, els dies a Kathmandú i ara els ja tres dies de trekking, amb la increïble experiència de les 6 hores al sostre del bus entre Kathmandú i Besi-Sahar. M’acabo el te i vaig a cagar. Que bé!
Van arribant homenets que fa por de com van de carregats. De tant en tan també arriba algun grup de trekkineros.
El primer tram de trekking va ser força suau, fins a Ngadi, on vam dinar. A partir d’allà, a 860 metres, vam pujar en qüestió d’una hora i mitja fins als 1314 metres de Bahundanda, dalt d’un turó, on vam fer nit. El paisatge era selvàtic, caminàvem per la selva, regalimant de suor constantment. Selva amb poblets que anàvem trabessant i terrasses, moltes terrasses a tot arreu. A les zones planes dels pobles però també ales vessants de les muntanyes; totes les vessants plenes de terrasses amb el groc verdós o el verd groguenc de l’arrós que comença a collir-se. Als pobles, les cases tenen blat de moro assecant-se, que és el cultiu que precedeix al’arròs. També hi ha hortets, minihortets en la majoria dels casos. De fet, vam veure un raconet d’uns 3x3 amb uns 30º d’inclinació que també estava aprofitat. Tot l’espai és aprofitat. De tant en tant van passant portejadors però també gent amb uns feixos d’herba a l’esquena que fa por. És herba que donen als búfals, que descanses als pobles. En alguns casos veus criatures de 5 anys collint herba amb la seva falç. Realment impresiona. L’últim tros abans d’arribar a Bahundanda és bastant heavy, bastant empinat. La veritat és que, tot i haver fet només uns 450 metres de desnivell, és com si en fèssim més, doncs puges i baixes molt. Això és una cosa que he notat molt fins ara, que a vegades fots unes pujades que Déu ni do i després tornes a baixar, fet que desanima una mica, doncs veus que amb el que t’ha costat lap ujada va i t’has de fotre a baixar. Però de mica en mica vas pujant. El que ha sigut de puta mare és el tram final d’avui, de Dharapani (1943 m), on en un principi volíem parar a fer nit, fins a Bagarchap (2164 m). Ens hem polit el tram de més de 200 metres de desnivell en mitja horeta. Ha sigut una pujada molt progressiva i suau. Aviam si abunden més a partir d’ara. Bagarchap és un poble més obert que Chamje, on vam fefr nit ahir. La vall és més oberta i el poble més ample. Ahir estàvem en un carreró estret i avui el Lodge té un jardinet gros i de puta mare. Aquí darrera tinc uns geranis vermells i blaus, una mica de clavell moro (que n’he vist bastant fins ara) i fins i tot unes margarites grogues. També tinc Hipumea violacea, crec, una enfiladera amb efectes al•lucinògens molt extesa a Tiana i Montgat. A Tal (1707 m), a una vora de la llera ampla i en aquell tram amb poca pendent del riu, he agafat llavors de flor de nit rosa. I el que avu he vist que abunda de forma salvatge és la Marihuana. N’havia vist una mica a Besi-Sahar però avui un futimé. La majoria mascle, però també alguna femella facundada. Tinc una branqueta a l’habitació amb llavors. Te la vas trobant ala vóra del camí, súper salvatge, igual que et trobes hortigues i d’altres plantetes. Aquí baix a l’entrada del poble he vist un tram d’uns 20 o 30 metres en què formaven una mica de mur. Magnífic!
Deuen ser encara no les vuit i ja fa un quart o així que estic al llit. L’Isaac encara no ha vingut i el Pol es mira la guia de trekking. Es fa bastant heavy pensar que, tot i ser les vuit, ja és com si fos molt tard. Però el que es fa heavy és pensar que aquí ja fa 2 hores que és fosc, que ja és tard i la gent se’n va a dormir mentre allà són, comptant que aquí siguin les vuit, un quart de cinc. La Laia acaba d’entrara la Galeria. M’imagino Rambla Catalunya amb les obres, la gent amunt i avall mentre aquí tot és repòs i tranquil•litat al mig de l’Himalaya. Veig a la Laia assegudeta a la seva taula envoltada de quadres i jo aquí estirat a dins el sac en una habitació a 2100 i pico metres enmig de muntanyots i cascades i rius. Avui hem vist un 5000 i pico amb una mica de neu. Demà ja veurem 7000s i 8000s*. Demà la vall deixa enrera el bosc subtropical.* Avui, si no fos pels Estratocúmuls, ja hauríem vist el MAnaslu, de 8163. Espero que demà al matí foti el solet d’avui. I hope yes. En Pol badalla i diu que se’n va a dormir. Jo també. No m’acabo de posar al dia… Vaig a llegir una mica però estic cansadet… Tot i que al llarg del dia he tingut moments apurats i de no poder més, tinc ganes que sigui demà i començar a caminar de nou. El cos em segueix responent bé, ara mateix em noto cansat, però bé. Els peus em fan menys mal que ahir. Aviam demà, que farem de 2100 a 2700. A Chame, final d’etapa de demà, suposo que podré parlar amb la Laia. Aviam quant val. Avui ho he probat des d’aquí quan allà eren més o menys les 14 :30. Me’n demanaven 200 Rs (uns 2.3 €) per minut. Però no ho he aconseguit. Al llarg d’avui he anat veient un cartell d’anunci d’un internet cofee amb 256 Mg de velocitat. Espero que sigui més barat al seu un garito més gran. El lloc d’avui era era una família que tenia telèfon. Un lloc molt autèntic, amb un foc a terra on cuinaven i un petit altar amb un Bhuda i espelmetes en una estanteria. L’última nit he somiat 4 cops amb la Laia, en 4 somnis diferents. Realment la trobo molt a faltar. Subaratri, bona nit. Ostres, un mosquit!
Bé, aviam si avui em poso al dia, jo crec que sí. Ara són potser les 16:15. Potser ja dos-quarts. Hem arribat a dos de quatre a Bagarchap, a 2164 metres. Després d’un matí assolellat, ara està ben tapat, amb Estrats arrossegant-se a uns 200 o 250 metres damunt nostre.
El dimarts, doncs, vam començar el trekking. Però encara vam fer un tram amb autobús. De Besi-Sahar fins a Bulbhule, 3 hores 30 minuts segons la guia, menys de tres hores o unes tres hores segurament. És un tram de pista amb pujades i baixades, arribant a baixar dels 823 metres de BEsi-Sahar als 670 per després tornar a pujar fins els 853 de Bhulbhule. S’hagués fet bastant pesat sobretot al ser pista. D’aquesta manera vam començar a caminar ja per camí estret. Evidentment, tot i que enaquest cas no era necessari, vam tornar a anar “on the roof”. Ara, calia anar ben agafat, no podies anar tan tranqui com el dia anterior. REalment passàvem per uns llocs que semblava impossible que hi puguèssim passar, però hi passàvem.
Així doncs, a Bhulbhule vam baixar del sostre del’autobús amb el ying-yang pintat al costat de cada roda del darrera, al cautxú aquell que les protegeix del fang (crec) i vam començar a caminar. Al cap de dos minuts travessàvem el primer de tants ponts penjants sobre el Marsyangdi. Ara m’acaben de portar un milk tea en una tassa blanca amb floretes a la base. Està de cullons. Aquí al costat, la fresa constant de l’aigua. En aquest cas d’un rierol que travessa el poble. Amb el te m’està venint caguera. De moment, després d’una setmana viatjant encara no he cagat malament. Aviam ara. Realment sembla increïble que només faci una setmana que vam sortir. Queda molt lluny la despedida i Moscou i Dheli. Amb una setmana, tantes coses, tantes emocions, tantes sensacions, tantes coses noves. Una setmana, que normalment passa que ni te n’adones i ara la veig tant condimentada, tan plena. Entre mig hi ha la llarga espera a Moscou, la llarga nit a Dheli, el viatge i l’arribada a Kathmandú, els dies a Kathmandú i ara els ja tres dies de trekking, amb la increïble experiència de les 6 hores al sostre del bus entre Kathmandú i Besi-Sahar. M’acabo el te i vaig a cagar. Que bé!
Van arribant homenets que fa por de com van de carregats. De tant en tan també arriba algun grup de trekkineros.
El primer tram de trekking va ser força suau, fins a Ngadi, on vam dinar. A partir d’allà, a 860 metres, vam pujar en qüestió d’una hora i mitja fins als 1314 metres de Bahundanda, dalt d’un turó, on vam fer nit. El paisatge era selvàtic, caminàvem per la selva, regalimant de suor constantment. Selva amb poblets que anàvem trabessant i terrasses, moltes terrasses a tot arreu. A les zones planes dels pobles però també ales vessants de les muntanyes; totes les vessants plenes de terrasses amb el groc verdós o el verd groguenc de l’arrós que comença a collir-se. Als pobles, les cases tenen blat de moro assecant-se, que és el cultiu que precedeix al’arròs. També hi ha hortets, minihortets en la majoria dels casos. De fet, vam veure un raconet d’uns 3x3 amb uns 30º d’inclinació que també estava aprofitat. Tot l’espai és aprofitat. De tant en tant van passant portejadors però també gent amb uns feixos d’herba a l’esquena que fa por. És herba que donen als búfals, que descanses als pobles. En alguns casos veus criatures de 5 anys collint herba amb la seva falç. Realment impresiona. L’últim tros abans d’arribar a Bahundanda és bastant heavy, bastant empinat. La veritat és que, tot i haver fet només uns 450 metres de desnivell, és com si en fèssim més, doncs puges i baixes molt. Això és una cosa que he notat molt fins ara, que a vegades fots unes pujades que Déu ni do i després tornes a baixar, fet que desanima una mica, doncs veus que amb el que t’ha costat lap ujada va i t’has de fotre a baixar. Però de mica en mica vas pujant. El que ha sigut de puta mare és el tram final d’avui, de Dharapani (1943 m), on en un principi volíem parar a fer nit, fins a Bagarchap (2164 m). Ens hem polit el tram de més de 200 metres de desnivell en mitja horeta. Ha sigut una pujada molt progressiva i suau. Aviam si abunden més a partir d’ara. Bagarchap és un poble més obert que Chamje, on vam fefr nit ahir. La vall és més oberta i el poble més ample. Ahir estàvem en un carreró estret i avui el Lodge té un jardinet gros i de puta mare. Aquí darrera tinc uns geranis vermells i blaus, una mica de clavell moro (que n’he vist bastant fins ara) i fins i tot unes margarites grogues. També tinc Hipumea violacea, crec, una enfiladera amb efectes al•lucinògens molt extesa a Tiana i Montgat. A Tal (1707 m), a una vora de la llera ampla i en aquell tram amb poca pendent del riu, he agafat llavors de flor de nit rosa. I el que avu he vist que abunda de forma salvatge és la Marihuana. N’havia vist una mica a Besi-Sahar però avui un futimé. La majoria mascle, però també alguna femella facundada. Tinc una branqueta a l’habitació amb llavors. Te la vas trobant ala vóra del camí, súper salvatge, igual que et trobes hortigues i d’altres plantetes. Aquí baix a l’entrada del poble he vist un tram d’uns 20 o 30 metres en què formaven una mica de mur. Magnífic!
Deuen ser encara no les vuit i ja fa un quart o així que estic al llit. L’Isaac encara no ha vingut i el Pol es mira la guia de trekking. Es fa bastant heavy pensar que, tot i ser les vuit, ja és com si fos molt tard. Però el que es fa heavy és pensar que aquí ja fa 2 hores que és fosc, que ja és tard i la gent se’n va a dormir mentre allà són, comptant que aquí siguin les vuit, un quart de cinc. La Laia acaba d’entrara la Galeria. M’imagino Rambla Catalunya amb les obres, la gent amunt i avall mentre aquí tot és repòs i tranquil•litat al mig de l’Himalaya. Veig a la Laia assegudeta a la seva taula envoltada de quadres i jo aquí estirat a dins el sac en una habitació a 2100 i pico metres enmig de muntanyots i cascades i rius. Avui hem vist un 5000 i pico amb una mica de neu. Demà ja veurem 7000s i 8000s*. Demà la vall deixa enrera el bosc subtropical.* Avui, si no fos pels Estratocúmuls, ja hauríem vist el MAnaslu, de 8163. Espero que demà al matí foti el solet d’avui. I hope yes. En Pol badalla i diu que se’n va a dormir. Jo també. No m’acabo de posar al dia… Vaig a llegir una mica però estic cansadet… Tot i que al llarg del dia he tingut moments apurats i de no poder més, tinc ganes que sigui demà i començar a caminar de nou. El cos em segueix responent bé, ara mateix em noto cansat, però bé. Els peus em fan menys mal que ahir. Aviam demà, que farem de 2100 a 2700. A Chame, final d’etapa de demà, suposo que podré parlar amb la Laia. Aviam quant val. Avui ho he probat des d’aquí quan allà eren més o menys les 14 :30. Me’n demanaven 200 Rs (uns 2.3 €) per minut. Però no ho he aconseguit. Al llarg d’avui he anat veient un cartell d’anunci d’un internet cofee amb 256 Mg de velocitat. Espero que sigui més barat al seu un garito més gran. El lloc d’avui era era una família que tenia telèfon. Un lloc molt autèntic, amb un foc a terra on cuinaven i un petit altar amb un Bhuda i espelmetes en una estanteria. L’última nit he somiat 4 cops amb la Laia, en 4 somnis diferents. Realment la trobo molt a faltar. Subaratri, bona nit. Ostres, un mosquit!
25.4.08
Chamje, 1433 m, 25-10-2007
Deuen ser tres-quarts de quatre, fa una horeta que he arribat. Me n’oblidava de lo gilipolles, per respecte als deficients mentals, que sovint són anomenats subnormals, que és l’Isaac. Ara passa un ramat de cabres, amb una dona jove que porta un feix de branques verdes a la mà. El poble aquest és preciós, penjat a la vessant de la muntanya, a la riba occidental del Marsyanghdi, en una vall força estreta. Ahir dormíem dalt d’un turó i avui ho fem al mig d’una vall, de la vall. El riu queda a uns 50 metres sota nostre, Un riu, com tots els que he vist aquí la muntanya (no pas a Ktm) d’aigües grises, però no un gris que enspugui semblar lleig, un gris tirant a platejat. Preciós, vaja. Baixa amb una força i una fresa impresionant, formant uns ràpids que serien la delícia al Pallars.
Ara mateix aquí davant hi tinc un paio rentant un jersei (a una font on l’aigua raja constantment). Més avvall, una dona d’edat avançada juga amb una criatura d’un anyet. Van passan, arribant, portejadors que fa por com van de carregats, amb motxilles i petates que diu el burro aquell que deuen pesar uns 30 Kg o més. Sovint en porten dos lligats amb cordes. Tots en porten una que se la fan arribar una mica més amunt del front. Van força corbats. N’hem vist alguns que baixaven encara més acrregats, amb una espècie de cistells immensos. M’han dit que eres d’una expedició al Manaslu, un 8000. Vaig a dutxar-me. Hi ha moltes criatures. Alguns juguen a una espècia de parxís i alguns a un joc estrany amb fitxes damunt un tauler gros que les fan còrrer sobre una espècia de farina. Ara torno
Té cullons que la dutxa més calenta i de fet la millor fins ara (des que vaig sortir de casa) me l’hagi fotut al poble més alt que fins ara hem estat (tot i qu eno gaire més amunt de Ktm). Solar hot shower diu a molts lodges. Al matí en feia una mica (de sol) però al llarg del dia s’ha anat tapant. Està bén cobert d’Estratocúmuls i també hi ha alguns Estrats arrossegant-se per les muntanyes, més amunt. La noia d’aquí al lodge ja m’ho ha dit, que a aquesta època normalment fa sol al matí i ala tarda s’ennuvola.
El pijo de l’Isaac deia de canviar d’habitació perquè a la nostra hi ha fum. Jo ni en sentia la olr. Tot el pobl fa olor de fum (bauma amb llenya) Ara m’acaba de venir un nen amb el seu germà a cullibet, que diu la Laia, a mirar què feia. Estic assegut en un mur de pedres amb alguns galls i gallines per aquí davant i algunes casetes de pedra i de plaques metàl•liques. Deu metres més amunt el nostre hotel, de planta i pis, a un cantó, i un altre de planta i dos pi sos al’altre. Acaba de passar un tiu, mentre xerrava amb el nen d’onze anys, que em sembla que és el nostre Sherpa del Pissang. Continuo amb l’últim dia a Ktm per posar-me al dia i poder explicar la jornada d’avui.
Són ja quasi les sis, només queda un bri de lum. Al lodge d’aquí al davant, asseguts en una taula tipus la que estic jo, hi tinc quatre monjos budistes bebent alguna cosa. Tornant a diumenge, doncs bé, el Pol i jo vam cercar una pelu i ens hi vam fotre. Em va sorprendre a Mrroc i em sorprèn a Nepal; moltes barberies, a vegades de pocs metres quadrats. Doncs bé, ens hi vam fotre. 150 rúpies (Rs) tallar els cabells i afeitar-me. Jo anava força barbut. Molt bé tot plegat. Mentre m’ho feien li van tallar els pelos a un jove de la meva edat o així. Mentre a mi encara m’afeitaven vaig veure que un cop havien acabat de pelar-lo, li fotien un massatge al cap i a cara que flipes. Un cop acabats amb mi, em van rentar el cap arrepentjant-lo al lacabo que tenia al davant. Dues ensabonades i una bona esbendida a base de galledetes petites. A la que aixeco el cap veig que el Pol està assegut al meu costat (s’havia esperat assegut darrera) i està en la mateixa posició que jo. Li estan fotent un massatge que flipes. Amb mi també s’hi posen. Cap, cara i esquenai braços. Amb petades d’esquena i tot. Un quart d’hora o més de massatge que t’hi cagues. Evidentment ,e’n demanen més, 500 Rs, que és el que m’havia imaginat; potser hauria pogut regatejar, però passo. Volíem anar a que en fessin un massatge ayurvèdic (n’està ple, de cartells que diuen que te’n fan) però passem. Anem a canviar pasta i el Pol i jo sopem en un primer pis amb música en directe. Res a veure amb el dia anterior. Bastant més conyàs. Acompanyo el Pol a l’hotel, tot comprant un troç de pizza per l’Isaac, me’n torno al bar a fer una birra (150 Rs una llauna) tot escoltant els dos últims temes i a dormir (futbol). L’endemà sí que marxem de Ktm cap a començar el trekking.
El viatge fins a Besi Sahar va ser brutal. Ens van portar amb una furgo fins l’estació d’autobusus i vam pujar al nostre. Moltxilles al sostre i cap a dins. Estava a tope. En part perquè era l’últim cap a Besi Sahar però també pel festival. Nosaltres ens vam entatxonar com vam poder al davant de tot, súper incòmodes, perquè no quedaven seients buits. Hi havia uns quants turistes. No acabava d’arrencar perquè anava entrant gent que no s’acabava de col•locar. Llavors ens van proposar d’anar “on the roof”. Primer em vaig pensar que ho deien en conya, però no. Ells dos s’hi van instal•lar però jo no. Vam tirar una mica i anava pujant gent. Llavors em van dir que era millor que anés “on the roof” i vinga, on the roof amb les motxielles. A la baca hi havia l’espai ideal per apalancar-nos-hi ben apalancats i així ho vam fer. L’Isaac i jo d’esquena i el Pol de cara. Vam pujar una mca, unes quantes corbes, i vam començar a baixar. Tot corbes. Tot esfaltat, però. Feia una mica de por però al cap d’una estona t’hi acostumaves. Al cap potser d’una hora i mitja (havíem sortit aproximadament a les 10:45) vam parar a dinar. Jo només em vaig fotre unes xocolatines i vaig pixar. A l’arrencar, al cap de mitja hora, ens ho vam acabar d’instal•lar bé, amb les màrfegues al cul per no clavar-nos la baca. La carretera anava intercalant trams de pujada amb trams de baixada. Anàvem passant poblets amb activitat frenètica. A baix, anava pujant i baixant gent. A dalt, de moment, anàvem solets. En un moment donat vam veure dos busos que havien xocat de cara. Dos busos tiupu el nostre. Feia sol amb alguns cumulets que cada cop eres més abundants i espessos. La temperatura, ideal. Al voltant terrasses i terrasses d’arròs. Tant en els trams a mples de vall cim a les vessants de les muntanyes. En un moment donat vam creuar un pont i vam agafar una carretera secundària i més estreta. Seguíem passant poblets i cada cop la vegetació era més selvàtica. Passàvem també riuets que semblava impossible que els haguèssim de passar amb el bus. Hi havia unes corves súper tancades. En un moment donat em va caure alguna gota. Cap al fons s’hi veia pluja. Ja no anàvem sols. Havia anat pujant gent. Nens, nens petits, pares i mares, gent de mitjana edat sola. Ek tiu que cobrava els bitllets anava venint i marxant saltant com un mono pel bus. Ell i alguns passatgers anaven penjats al a porta. La bocina! A part de la bocina normal, en tenia una de polifònica amb una melodia que va sonar centenars de vegades i se’ns va quedar ben gravada.
Allà on hi érem tres en un principi, hi vam arribar a ser onze. Just abans d’arribar a la cortina de pluja, vam arribar. Al cap d’unes sis hores d’haver sortit, només amb una parada. Va ser una gran elecció la d’anar amunt. Hagués sigut molt pesat des de dins, en canvi l’experiència del sostre va ser brutal, de lo més guapo de la meva vida. A més, vam poder veure el paisatge de puta mare i gran part del trajecte el vam fer apalancats i amb el solet i l’aire fresc a la cara.
Al baixar, jo em pensava que encara havíem de fer un tram en 4x4, però no, estàvem a Besi-Sahar. Ens vam instal•lar i vam demanar el sopar amb una h ora d’antel•lació. Soparíem a les 18:30. Jo vaig anar a fer un volt pel poble que s’enfosquia i vaig probar de trucar a la Laia. No hi va haver manera, no s’agafava línia. A l’anar a dormir li vaig enviar un missatge, que en un principi no vaig poder enviar. A la segona, sí. Tenia cobertura pero des dels diferents llocs del poble on tenien servei de telefonia, potser unes 8 o 19 vegades més barat que el mòbil, no vaig poder parlar amb ella.
Ara deuen ser cosa de les vuit. Seguiré demà, seguiré sense anar al dia… Aquest matí m’ha desaparegut el termòmetre, amb el servei que m’hagués pogut fer i que em faria ara. Fa una estona, abans de sopar, he anat a agafar l’anemòmetre, que també té termòmetre, i no l’he trobat. Puta merda! Em quedaré sense temperatures i sens events. Ara fa fresqueta… Potser unes 14 graus. El riu se sent més fort que ahir, hi estem més a prop, però a més tenim bastant rierols a prop i algunes cascades. L’activitat d’insectes, igual que al llarg de tota l’etapa, és brutal. Estem en un congost al mig de la selva. Els camps d’arròs han desaperegut a mitja jornada. No sé si de mà reapareixeran, però ja pujarem fins a 2000 metres i suposo que el paisatge començarà a canviar. Suposo que ja no suarem tant. La Lluna quasi plena ha aparegut fa una estona darrera les muntanyes de l’altre cantó del riu, aquí mateix. Juga, però, a amagar-se rera els núvols. Ara surt una mica, li enganxaré, com cada nit, un petó meu i un del buri. Potser llegiré una mica. Els peus em fan malm bàsicament de les botes, però en general em sentop bé. Ara, demà ja arribem als 2000 metres… Tot i alguns moment d’apuro, em noto bé. Ara acaben d’aparèixer aquests dos que diuen que hi ha una invesió d’aranyes a l’habitació. D’aranyots. N’han matat tres. Me’n vaig cap amunt. No he pogut trucar a la Laia, com esperava fer a l’arribar, però m’han dit que als següents pobles hi ha telèfon. La trobo molt a faltar. L’any que vé vull va venir amb ella. Aquests dos acaben d’aparèixer amb una ampolla d’aigua i un pot d’insecticida. Me’n vaig a dormir. Ara apareix en Nova (el portejador, ja us el presentaré) amb el menú perquè demanem l’esmorzar. Cada nit hem de demanar perquè el tinguin preparat al matí. Una mica conyàs amb la panxa plena del sopar. En fi… Subaratri.
Ara mateix aquí davant hi tinc un paio rentant un jersei (a una font on l’aigua raja constantment). Més avvall, una dona d’edat avançada juga amb una criatura d’un anyet. Van passan, arribant, portejadors que fa por com van de carregats, amb motxilles i petates que diu el burro aquell que deuen pesar uns 30 Kg o més. Sovint en porten dos lligats amb cordes. Tots en porten una que se la fan arribar una mica més amunt del front. Van força corbats. N’hem vist alguns que baixaven encara més acrregats, amb una espècie de cistells immensos. M’han dit que eres d’una expedició al Manaslu, un 8000. Vaig a dutxar-me. Hi ha moltes criatures. Alguns juguen a una espècia de parxís i alguns a un joc estrany amb fitxes damunt un tauler gros que les fan còrrer sobre una espècia de farina. Ara torno
Té cullons que la dutxa més calenta i de fet la millor fins ara (des que vaig sortir de casa) me l’hagi fotut al poble més alt que fins ara hem estat (tot i qu eno gaire més amunt de Ktm). Solar hot shower diu a molts lodges. Al matí en feia una mica (de sol) però al llarg del dia s’ha anat tapant. Està bén cobert d’Estratocúmuls i també hi ha alguns Estrats arrossegant-se per les muntanyes, més amunt. La noia d’aquí al lodge ja m’ho ha dit, que a aquesta època normalment fa sol al matí i ala tarda s’ennuvola.
El pijo de l’Isaac deia de canviar d’habitació perquè a la nostra hi ha fum. Jo ni en sentia la olr. Tot el pobl fa olor de fum (bauma amb llenya) Ara m’acaba de venir un nen amb el seu germà a cullibet, que diu la Laia, a mirar què feia. Estic assegut en un mur de pedres amb alguns galls i gallines per aquí davant i algunes casetes de pedra i de plaques metàl•liques. Deu metres més amunt el nostre hotel, de planta i pis, a un cantó, i un altre de planta i dos pi sos al’altre. Acaba de passar un tiu, mentre xerrava amb el nen d’onze anys, que em sembla que és el nostre Sherpa del Pissang. Continuo amb l’últim dia a Ktm per posar-me al dia i poder explicar la jornada d’avui.
Són ja quasi les sis, només queda un bri de lum. Al lodge d’aquí al davant, asseguts en una taula tipus la que estic jo, hi tinc quatre monjos budistes bebent alguna cosa. Tornant a diumenge, doncs bé, el Pol i jo vam cercar una pelu i ens hi vam fotre. Em va sorprendre a Mrroc i em sorprèn a Nepal; moltes barberies, a vegades de pocs metres quadrats. Doncs bé, ens hi vam fotre. 150 rúpies (Rs) tallar els cabells i afeitar-me. Jo anava força barbut. Molt bé tot plegat. Mentre m’ho feien li van tallar els pelos a un jove de la meva edat o així. Mentre a mi encara m’afeitaven vaig veure que un cop havien acabat de pelar-lo, li fotien un massatge al cap i a cara que flipes. Un cop acabats amb mi, em van rentar el cap arrepentjant-lo al lacabo que tenia al davant. Dues ensabonades i una bona esbendida a base de galledetes petites. A la que aixeco el cap veig que el Pol està assegut al meu costat (s’havia esperat assegut darrera) i està en la mateixa posició que jo. Li estan fotent un massatge que flipes. Amb mi també s’hi posen. Cap, cara i esquenai braços. Amb petades d’esquena i tot. Un quart d’hora o més de massatge que t’hi cagues. Evidentment ,e’n demanen més, 500 Rs, que és el que m’havia imaginat; potser hauria pogut regatejar, però passo. Volíem anar a que en fessin un massatge ayurvèdic (n’està ple, de cartells que diuen que te’n fan) però passem. Anem a canviar pasta i el Pol i jo sopem en un primer pis amb música en directe. Res a veure amb el dia anterior. Bastant més conyàs. Acompanyo el Pol a l’hotel, tot comprant un troç de pizza per l’Isaac, me’n torno al bar a fer una birra (150 Rs una llauna) tot escoltant els dos últims temes i a dormir (futbol). L’endemà sí que marxem de Ktm cap a començar el trekking.
El viatge fins a Besi Sahar va ser brutal. Ens van portar amb una furgo fins l’estació d’autobusus i vam pujar al nostre. Moltxilles al sostre i cap a dins. Estava a tope. En part perquè era l’últim cap a Besi Sahar però també pel festival. Nosaltres ens vam entatxonar com vam poder al davant de tot, súper incòmodes, perquè no quedaven seients buits. Hi havia uns quants turistes. No acabava d’arrencar perquè anava entrant gent que no s’acabava de col•locar. Llavors ens van proposar d’anar “on the roof”. Primer em vaig pensar que ho deien en conya, però no. Ells dos s’hi van instal•lar però jo no. Vam tirar una mica i anava pujant gent. Llavors em van dir que era millor que anés “on the roof” i vinga, on the roof amb les motxielles. A la baca hi havia l’espai ideal per apalancar-nos-hi ben apalancats i així ho vam fer. L’Isaac i jo d’esquena i el Pol de cara. Vam pujar una mca, unes quantes corbes, i vam començar a baixar. Tot corbes. Tot esfaltat, però. Feia una mica de por però al cap d’una estona t’hi acostumaves. Al cap potser d’una hora i mitja (havíem sortit aproximadament a les 10:45) vam parar a dinar. Jo només em vaig fotre unes xocolatines i vaig pixar. A l’arrencar, al cap de mitja hora, ens ho vam acabar d’instal•lar bé, amb les màrfegues al cul per no clavar-nos la baca. La carretera anava intercalant trams de pujada amb trams de baixada. Anàvem passant poblets amb activitat frenètica. A baix, anava pujant i baixant gent. A dalt, de moment, anàvem solets. En un moment donat vam veure dos busos que havien xocat de cara. Dos busos tiupu el nostre. Feia sol amb alguns cumulets que cada cop eres més abundants i espessos. La temperatura, ideal. Al voltant terrasses i terrasses d’arròs. Tant en els trams a mples de vall cim a les vessants de les muntanyes. En un moment donat vam creuar un pont i vam agafar una carretera secundària i més estreta. Seguíem passant poblets i cada cop la vegetació era més selvàtica. Passàvem també riuets que semblava impossible que els haguèssim de passar amb el bus. Hi havia unes corves súper tancades. En un moment donat em va caure alguna gota. Cap al fons s’hi veia pluja. Ja no anàvem sols. Havia anat pujant gent. Nens, nens petits, pares i mares, gent de mitjana edat sola. Ek tiu que cobrava els bitllets anava venint i marxant saltant com un mono pel bus. Ell i alguns passatgers anaven penjats al a porta. La bocina! A part de la bocina normal, en tenia una de polifònica amb una melodia que va sonar centenars de vegades i se’ns va quedar ben gravada.
Allà on hi érem tres en un principi, hi vam arribar a ser onze. Just abans d’arribar a la cortina de pluja, vam arribar. Al cap d’unes sis hores d’haver sortit, només amb una parada. Va ser una gran elecció la d’anar amunt. Hagués sigut molt pesat des de dins, en canvi l’experiència del sostre va ser brutal, de lo més guapo de la meva vida. A més, vam poder veure el paisatge de puta mare i gran part del trajecte el vam fer apalancats i amb el solet i l’aire fresc a la cara.
Al baixar, jo em pensava que encara havíem de fer un tram en 4x4, però no, estàvem a Besi-Sahar. Ens vam instal•lar i vam demanar el sopar amb una h ora d’antel•lació. Soparíem a les 18:30. Jo vaig anar a fer un volt pel poble que s’enfosquia i vaig probar de trucar a la Laia. No hi va haver manera, no s’agafava línia. A l’anar a dormir li vaig enviar un missatge, que en un principi no vaig poder enviar. A la segona, sí. Tenia cobertura pero des dels diferents llocs del poble on tenien servei de telefonia, potser unes 8 o 19 vegades més barat que el mòbil, no vaig poder parlar amb ella.
Ara deuen ser cosa de les vuit. Seguiré demà, seguiré sense anar al dia… Aquest matí m’ha desaparegut el termòmetre, amb el servei que m’hagués pogut fer i que em faria ara. Fa una estona, abans de sopar, he anat a agafar l’anemòmetre, que també té termòmetre, i no l’he trobat. Puta merda! Em quedaré sense temperatures i sens events. Ara fa fresqueta… Potser unes 14 graus. El riu se sent més fort que ahir, hi estem més a prop, però a més tenim bastant rierols a prop i algunes cascades. L’activitat d’insectes, igual que al llarg de tota l’etapa, és brutal. Estem en un congost al mig de la selva. Els camps d’arròs han desaperegut a mitja jornada. No sé si de mà reapareixeran, però ja pujarem fins a 2000 metres i suposo que el paisatge començarà a canviar. Suposo que ja no suarem tant. La Lluna quasi plena ha aparegut fa una estona darrera les muntanyes de l’altre cantó del riu, aquí mateix. Juga, però, a amagar-se rera els núvols. Ara surt una mica, li enganxaré, com cada nit, un petó meu i un del buri. Potser llegiré una mica. Els peus em fan malm bàsicament de les botes, però en general em sentop bé. Ara, demà ja arribem als 2000 metres… Tot i alguns moment d’apuro, em noto bé. Ara acaben d’aparèixer aquests dos que diuen que hi ha una invesió d’aranyes a l’habitació. D’aranyots. N’han matat tres. Me’n vaig cap amunt. No he pogut trucar a la Laia, com esperava fer a l’arribar, però m’han dit que als següents pobles hi ha telèfon. La trobo molt a faltar. L’any que vé vull va venir amb ella. Aquests dos acaben d’aparèixer amb una ampolla d’aigua i un pot d’insecticida. Me’n vaig a dormir. Ara apareix en Nova (el portejador, ja us el presentaré) amb el menú perquè demanem l’esmorzar. Cada nit hem de demanar perquè el tinguin preparat al matí. Una mica conyàs amb la panxa plena del sopar. En fi… Subaratri.
24.4.08
Bahundanda, 1314 m, 24 d'octubre del 2007. Les 8 pm àprox
Continuarem amb l’estada a Ktm, però ara sí que intentarem resumir més. Deia que dissabte no vaig anar a casa del periodista perquè l’endemà havíem de matinar. Havíem quedat a les 8 amb el Divi i havíem d’acabar de preparar les coses per marxar. Doncs bé, un altre cop no es presenta. L’Isaac era a puesto a les 8 i pocs segons, nosalres ens havíem quedat sobant. Al cap de mitja hora, puja i ens llevem tots. Ara m’acaba d’arribar un gotet de llet de búfalo calenta munyida fa cosa d’una horeta. Boníssima! Segons el Pol, gens bona. Aixó sí, té un punt com agre. Doncs bé, el paio es va presentar més tard dient que a les 8 sí que hi era. Vam tencar el tracte del trekking i vam marxar a esmorzar, decidint que no marxaríem aquell diumenge sinó l’endemà, és a dir, ahir. Havíem de descansar més. L’Isaac s’havia llevat de mala lluna i a més es notava bastant cansat.
Ens vam instal·lar a una terrasseta que l’Isaac tenia controlada. Al veure que trigaven a portar-nos els tes vaig anar al taulell de l’entrada de la terrassa i mentre esperava que aparagués algú veig un tiu i… sí, efectivament! Era el Vicius! El Vicius de Cal Cens, el col·lega del Pau i la Memi! Al veure-ho, dic, és ell? Estava a us 5 metres i de perfil i amb grenyes, ai, amb “rastes”, i no veia clar i menys al mig de Ktm. Però llavors vaig recordar que la Memi m’havia dit que estava porai i el vaig cridar. Va flipar, vam flipar i vam estar esmorzant junts. Anava amb un col·lega de la meva edat o així que en un moment donat li va dir “primo”. Venien de Thailandia, on hi havia estat un mes i estaven fent una ruta pel Nepal abans d’anar a acabar el viatge de 6 mesos a l’Índia.
After that we went to visit a temple que ens havia dit el Divi que estava bé. Vam pillar un taxi que ens va estillar (un rikshaw, ara que hi penso, on vam pujar-hi tots tres... El pobre tiu no podia a trossos!). El temple estava al capdamunt d’un turó d’uns 100 metres. Era tota una esplanada amb diferents temples i figures d’oracions des d’on es divisa tota la ciutat. També està ple de paradetes pels guiris i ple de guiris, però també bastants autòctons, alguns dels quals també semblen ser turistes.
La muntanya, el turó, està ple de monos, tant a dalt com durant el camí, un camí d’escales que Déu ni do. Monos una mica malperits, doncs a dalt vaig veure com un li fotia untros de jalar a una noia, una nena, despistada. Al llarg de les escales hi havia tot de paradetes d’artesenia alguna de la qual la feien allà mateix. També estava ple de dones i noies, algunes amb criatures petites als braços, demanant diners.
Vam tornar cap a casa i la resta del dia, doncs bé, passejant per Ktm i poca cosa més. Bé, sí, vaig anar al barber a tallar-me els cabells amb el Pol. Ara continuo, m’estant fent fora d’aquí baix, pujo a l’habitació.
Ara estic bastant incòmode estirat al llit. Són les 21:34. A fora se senten com una espècia de gripaus paridors però més espaiats, com si n’hi haguessin menys. De lluny ens arriba la remor del riu que baixa carregadíssim d’aigua. La Lluna quasi plena queda una mica amagada darrera els Altocúmuls. Sempre ho he dit, una excel·lent combinació: Altocúmuls amb Lluna (sobretot Lluna grossa). De nou no miro la temperartura però devem estar, a for, a uns 15 graus. No m’acabo de posar al dia. Bona nit.
Ens vam instal·lar a una terrasseta que l’Isaac tenia controlada. Al veure que trigaven a portar-nos els tes vaig anar al taulell de l’entrada de la terrassa i mentre esperava que aparagués algú veig un tiu i… sí, efectivament! Era el Vicius! El Vicius de Cal Cens, el col·lega del Pau i la Memi! Al veure-ho, dic, és ell? Estava a us 5 metres i de perfil i amb grenyes, ai, amb “rastes”, i no veia clar i menys al mig de Ktm. Però llavors vaig recordar que la Memi m’havia dit que estava porai i el vaig cridar. Va flipar, vam flipar i vam estar esmorzant junts. Anava amb un col·lega de la meva edat o així que en un moment donat li va dir “primo”. Venien de Thailandia, on hi havia estat un mes i estaven fent una ruta pel Nepal abans d’anar a acabar el viatge de 6 mesos a l’Índia.
After that we went to visit a temple que ens havia dit el Divi que estava bé. Vam pillar un taxi que ens va estillar (un rikshaw, ara que hi penso, on vam pujar-hi tots tres... El pobre tiu no podia a trossos!). El temple estava al capdamunt d’un turó d’uns 100 metres. Era tota una esplanada amb diferents temples i figures d’oracions des d’on es divisa tota la ciutat. També està ple de paradetes pels guiris i ple de guiris, però també bastants autòctons, alguns dels quals també semblen ser turistes.
La muntanya, el turó, està ple de monos, tant a dalt com durant el camí, un camí d’escales que Déu ni do. Monos una mica malperits, doncs a dalt vaig veure com un li fotia untros de jalar a una noia, una nena, despistada. Al llarg de les escales hi havia tot de paradetes d’artesenia alguna de la qual la feien allà mateix. També estava ple de dones i noies, algunes amb criatures petites als braços, demanant diners.
Vam tornar cap a casa i la resta del dia, doncs bé, passejant per Ktm i poca cosa més. Bé, sí, vaig anar al barber a tallar-me els cabells amb el Pol. Ara continuo, m’estant fent fora d’aquí baix, pujo a l’habitació.
Ara estic bastant incòmode estirat al llit. Són les 21:34. A fora se senten com una espècia de gripaus paridors però més espaiats, com si n’hi haguessin menys. De lluny ens arriba la remor del riu que baixa carregadíssim d’aigua. La Lluna quasi plena queda una mica amagada darrera els Altocúmuls. Sempre ho he dit, una excel·lent combinació: Altocúmuls amb Lluna (sobretot Lluna grossa). De nou no miro la temperartura però devem estar, a for, a uns 15 graus. No m’acabo de posar al dia. Bona nit.
23.4.08
Besi-Sahar, 23-10-07
Anem a resumir una mica els dies a Ktm i després passarem a avui, que Déu ni do. Se m’ha acumulat la feina de manera que resumirem l’arribada i els 2 dies més a la capital.
A l’arribar vam anar directe a un hotel que ens va portar el tiu del taxi. Donat el cansament, va ser la millor opció, no era plan de fotre’ns a buscar i tal i qual. Jo portava unes 30 hores sense dormir amb tot el cansament, a més, dels aeroports. Ens van donar una habitació amb un llit de matrimoni i un individual amb bany inclòs. Tot per 5$/persona/dia, és a dir uns 3.5€/persona/dia. Ni ens ho vam pensar. L’hotel en qüestió, Tibet Holiday Inn, estava a l’entrada de Thamel, a prop del Palau Reial, el barri més turístic de la ciutat, amb mogollon de botigues i bars i h otels i restaurants. Eren les 3 de la tarda i em vaig fotre al llit directe. Sense ni jalar. Tal era el meu cansament. Ells dos, que havien fet una dormideta d’un parell d’hores (sobretot el Pol) a l’aeroport de Delhi, se’n van anar a menjar algo. Van tornar cap a les 6 menjats i amb unes sandàlies pel Pol i un violinet. Llavors ens vam fotre tots a dormir.
Ens vam llevar capa les 12 o una mica més. Més que llevar-nos, despertar-nos. No sabíem si sortir a menjar algo o seguir sobant i al final vam anar a omplir-nos una mica l’estómec. Era el meu primer contacte real amb la ciutat. De nit, tot fosc. Poca gent al carrer. Vam trobar un còrner on hi feien bocates 24 hores. Vam jalar i a dormir.
Els dos següents dies hem voltat sobretot pels carrers més propers, però també vam pillar uns riskshaw i vam anar fins a Dhurbar Skuare i Freak Street. Un per ells dos i un per mi. Vam tornar xino-xano fent flotos i flipant. Ens vam fotre a un jardinet a dinar però només li van portar la teca a l’Isaac. Era un restaurant koreà amb un paio que no se n’enterava. El lloc molt maco, però el servei una merda. A les 5 havíem quedat amb el Divi (el tiu amb el que hem fet els tractes diferents) i l’Isaac va marxar. El Pol i jo ens vam quedar aviam si ens portaven el nostre dinar (is comming) però al final vam fotre el camp. El Divi no es va presentar i el vam anar a cercar nosaltres. Vam parlar de condicions i vam quedar per l’endemà a les 8 per acabar d’enllestir i partir.
Vam sopar en un altre jardinet amb més bon servei. Uns spaguettis l’Isaac i jo i una pizza el Pol. Ah ! I unes patates fregides per picar. A tot arreu et trobes menjar de tot arreu. De l’europeu en diuen « continental food ». Tot esperant el jalar vaig sentir rock and roll en directe. L’Isaac jam ‘havia dit que havia vist un bar que hitocaven en directe. Em vaig anar guiant per la música i a uns 30 metres vaig pujar unes escaletes que em van portar a un bar de puta mare. Sonaven els últims acords del Come Toguether. Vaig col·lar-me fins davant de tot. A peu pla hi havia 2 guitarres, baix, teclat i bateria. El bar devia fer uns 60 metres quadrats. Poca llum, tauletes, barra a l’entrada i finestres que donaven al carrer al fons. A l’esquerra, la banda i a la dreta una zona amb tauletes baixes i coixins a terra. El sostre, ple de banderetes d’oracions. De cop van arrencar amb un dels temes més famosos de Nirvana. Bestial! Vaig tornar cap al restaurant, on ells ja menjave i en ‘cabat vam fer cap al bar. Ens vam apalancar com vam poder, jo a tocar dels músics. Van tocar algun tema del Jimmy Hendrix i algun altre i van acabar amb un dels Doors. Els paios, tots d’aquí, ho feien de cullons. Quan van acabar, vóra les 11, ens vam apalancar una estona al “chill out” i després a dormir. Però jo em vaig quedar voltant una estona pels carrers foscos i calmats del voltant de l’hotel. Res a veure amb el bullici i el merder de durant el dia. I res a veure ka sensació amb la primera de la nit anterior en aquell primer contacte. És brutal com acabes moven-te amb una tranquil·litat i soltura que quasi sembles autòcton o que faci mogollon que estàs allà.
Em vaig quedar una estona mirant com cuinaven una parella gran que de nit monta una paradeta de menjars varis en un carretó que planten al carrer. Era l’únic turista. Tothom era d’allà i era com si no hi fos. Observava com si no hi estigués físicament, allà quiet sense more’m.
Uns nens, 3 o 4, van venir a demanar-me pasta i un paio que acabava d’arribar feia res amb una moto els hi va donar unsbitllets, tot mostrant-me, com qui no vol la cosa, la cartera plena de pasta. Era un tiu més o menys de la meva edat que havia vingut amb un col·lega a buscar jalar per ells i uns amics que estaven a casa seva. És periodista. Em va donar la seva tarjeta i el seu col·lega em va apuntar el seu número també. Que qualsevol cosa els truqués, quan tornés del trekking o sitornava al Nepal. Se’ls veia bona gent. Em van deixar tastar el que s’enduien. Una espècie de tortellini com fets al vapor i força picants. Em van convidar a anar amb ells. Però me’n vaig anar a dormir. L’endemà havíem de matinar i marxar.
He dit que resumiria però no puc. Demà seguiré. Ara etsic a la terrasseta de l’hotel, en un tercer pis d’uns 2.5 per 10 amb una barana d’encara no un metre d’alçada. Els núvols de l’arribar, les nuvolades del nord que descarregaven i els Estratocúmuls i Altocúmuls que mig amagaven la Lluna creixent, han desaperegut. Hi ha, però, força humitat. Devem estar a uns 17 graus. Tinc la Lluna aquí dalt il·luminant la boirina i les muntanyes d’aquí al costat i el poble. Pràcticament no hi ha contaminació llumínica. Tinc uns grills per aquí darrera xerrant i cap al lluny, un gos que no calla. Per aquí baix algú pica. El poble s’estèn uns centenars de metres al meu voltant amb les llums de les cases dissaminades. No es veuen aglomaracions de llums. La sensació de Pau i tranquil·litat és brutal. És brutal també tancar els ulls, ho faig sovint, i visualitzar-me en el mapa. Me’n vaig a dormir. Aquells dos ja hi són fa una estoneta. Trobo molt a faltar la Laia. Bona nit.
A l’arribar vam anar directe a un hotel que ens va portar el tiu del taxi. Donat el cansament, va ser la millor opció, no era plan de fotre’ns a buscar i tal i qual. Jo portava unes 30 hores sense dormir amb tot el cansament, a més, dels aeroports. Ens van donar una habitació amb un llit de matrimoni i un individual amb bany inclòs. Tot per 5$/persona/dia, és a dir uns 3.5€/persona/dia. Ni ens ho vam pensar. L’hotel en qüestió, Tibet Holiday Inn, estava a l’entrada de Thamel, a prop del Palau Reial, el barri més turístic de la ciutat, amb mogollon de botigues i bars i h otels i restaurants. Eren les 3 de la tarda i em vaig fotre al llit directe. Sense ni jalar. Tal era el meu cansament. Ells dos, que havien fet una dormideta d’un parell d’hores (sobretot el Pol) a l’aeroport de Delhi, se’n van anar a menjar algo. Van tornar cap a les 6 menjats i amb unes sandàlies pel Pol i un violinet. Llavors ens vam fotre tots a dormir.
Ens vam llevar capa les 12 o una mica més. Més que llevar-nos, despertar-nos. No sabíem si sortir a menjar algo o seguir sobant i al final vam anar a omplir-nos una mica l’estómec. Era el meu primer contacte real amb la ciutat. De nit, tot fosc. Poca gent al carrer. Vam trobar un còrner on hi feien bocates 24 hores. Vam jalar i a dormir.
Els dos següents dies hem voltat sobretot pels carrers més propers, però també vam pillar uns riskshaw i vam anar fins a Dhurbar Skuare i Freak Street. Un per ells dos i un per mi. Vam tornar xino-xano fent flotos i flipant. Ens vam fotre a un jardinet a dinar però només li van portar la teca a l’Isaac. Era un restaurant koreà amb un paio que no se n’enterava. El lloc molt maco, però el servei una merda. A les 5 havíem quedat amb el Divi (el tiu amb el que hem fet els tractes diferents) i l’Isaac va marxar. El Pol i jo ens vam quedar aviam si ens portaven el nostre dinar (is comming) però al final vam fotre el camp. El Divi no es va presentar i el vam anar a cercar nosaltres. Vam parlar de condicions i vam quedar per l’endemà a les 8 per acabar d’enllestir i partir.
Vam sopar en un altre jardinet amb més bon servei. Uns spaguettis l’Isaac i jo i una pizza el Pol. Ah ! I unes patates fregides per picar. A tot arreu et trobes menjar de tot arreu. De l’europeu en diuen « continental food ». Tot esperant el jalar vaig sentir rock and roll en directe. L’Isaac jam ‘havia dit que havia vist un bar que hitocaven en directe. Em vaig anar guiant per la música i a uns 30 metres vaig pujar unes escaletes que em van portar a un bar de puta mare. Sonaven els últims acords del Come Toguether. Vaig col·lar-me fins davant de tot. A peu pla hi havia 2 guitarres, baix, teclat i bateria. El bar devia fer uns 60 metres quadrats. Poca llum, tauletes, barra a l’entrada i finestres que donaven al carrer al fons. A l’esquerra, la banda i a la dreta una zona amb tauletes baixes i coixins a terra. El sostre, ple de banderetes d’oracions. De cop van arrencar amb un dels temes més famosos de Nirvana. Bestial! Vaig tornar cap al restaurant, on ells ja menjave i en ‘cabat vam fer cap al bar. Ens vam apalancar com vam poder, jo a tocar dels músics. Van tocar algun tema del Jimmy Hendrix i algun altre i van acabar amb un dels Doors. Els paios, tots d’aquí, ho feien de cullons. Quan van acabar, vóra les 11, ens vam apalancar una estona al “chill out” i després a dormir. Però jo em vaig quedar voltant una estona pels carrers foscos i calmats del voltant de l’hotel. Res a veure amb el bullici i el merder de durant el dia. I res a veure ka sensació amb la primera de la nit anterior en aquell primer contacte. És brutal com acabes moven-te amb una tranquil·litat i soltura que quasi sembles autòcton o que faci mogollon que estàs allà.
Em vaig quedar una estona mirant com cuinaven una parella gran que de nit monta una paradeta de menjars varis en un carretó que planten al carrer. Era l’únic turista. Tothom era d’allà i era com si no hi fos. Observava com si no hi estigués físicament, allà quiet sense more’m.
Uns nens, 3 o 4, van venir a demanar-me pasta i un paio que acabava d’arribar feia res amb una moto els hi va donar unsbitllets, tot mostrant-me, com qui no vol la cosa, la cartera plena de pasta. Era un tiu més o menys de la meva edat que havia vingut amb un col·lega a buscar jalar per ells i uns amics que estaven a casa seva. És periodista. Em va donar la seva tarjeta i el seu col·lega em va apuntar el seu número també. Que qualsevol cosa els truqués, quan tornés del trekking o sitornava al Nepal. Se’ls veia bona gent. Em van deixar tastar el que s’enduien. Una espècie de tortellini com fets al vapor i força picants. Em van convidar a anar amb ells. Però me’n vaig anar a dormir. L’endemà havíem de matinar i marxar.
He dit que resumiria però no puc. Demà seguiré. Ara etsic a la terrasseta de l’hotel, en un tercer pis d’uns 2.5 per 10 amb una barana d’encara no un metre d’alçada. Els núvols de l’arribar, les nuvolades del nord que descarregaven i els Estratocúmuls i Altocúmuls que mig amagaven la Lluna creixent, han desaperegut. Hi ha, però, força humitat. Devem estar a uns 17 graus. Tinc la Lluna aquí dalt il·luminant la boirina i les muntanyes d’aquí al costat i el poble. Pràcticament no hi ha contaminació llumínica. Tinc uns grills per aquí darrera xerrant i cap al lluny, un gos que no calla. Per aquí baix algú pica. El poble s’estèn uns centenars de metres al meu voltant amb les llums de les cases dissaminades. No es veuen aglomaracions de llums. La sensació de Pau i tranquil·litat és brutal. És brutal també tancar els ulls, ho faig sovint, i visualitzar-me en el mapa. Me’n vaig a dormir. Aquells dos ja hi són fa una estoneta. Trobo molt a faltar la Laia. Bona nit.
22.4.08
22-10-2007
Deuen ser les 2 de la nit, o sigui un quart d’onze a Tiana. Estic al llit arrepenjat al capçal amb un frontal al front. Aquests 2 ja dormen.
L’estada a Delhi va ser bastant heavy. Cap a les 8:30, una hora i mitja després que marxés, va arribar l’Isaac amb la bona nova que havia trobat vol per les 10. Primer havia vingut dient quepotser a les 12:30 tindríem plaça si es cancelaven algunes places de Air India. Però va tornar a marxar i vam agafar les maletes per anar a buscar els bitllets. Aixó sí, clavadeta de 270 €, que se surt del pressupost, però tant se val. És de puta mare poder sortir de Delhi i arribar a Kathmandú el mateix dissabte. Després dels tra`mits partinents aeroportuàris i d’una bona estoneta d’espera, pugem a l’avió. Jo portava sense dormir des de les 8 del matí hora moscovina del dia anterior. L’avió és un aparetet petit, de dos seients a l’esquerra i 3 a la dreta. Va mig buit. En l’espera prèvia a l’enlairament, foto una sobadeta de coma molt 5 minuts, i vinga!
El vol, brutal. A l’acostar-nos a Nepal, ens ‘nem acostant també a un camp de cúmuls, un cultiu de cúmuls cada cop més desenvolupats. Fem un gir i ens hi comencem a endinsar. Tot aproximant-nos a Ktm anem voltant entrant i sortint de dins els cúmuls, travessant uns cúmuls potentíssim que creixien al voltant de la ciutat, a les muntanyes que voregen Kathmandú. De mica en mica anem veient-les més a prop i apareixen les primeres casetes i les primeres muntanyes plenes de terrasses cultivades. Es veuen rius sense aigua però ben marcats, amb un color fangós de les crescudes dels monzons recents. Em sembla que ara aquí fora hi ha una baralla. En algun riu sí que hi baixa aigua, alguns que reben afluents ara secs. De cop, igual que quan el tren de Puigcerdà baixa de La Molina i apareix la Cerdanya, apareix la immensa Vall de Kathmandú, més gran del que em pensava. Aterrem a l’aeroport, l’aeroport més maco que he vist mai; petitó, agradable, de totxo vist. Baixem de l’avió amb escala al mig dela pista i ens espera un autobús. La sensació és brutal. Són la una del migdia iens han dit que estem a 24 graus. Al posar el primer peu a l’escala de baixada sento unaalenada d’aire purificant que em ventila la cara sota uns raigs de sol que semblen purificants.
Després de dos dies patejats per aeroports, aquella alenada d’aire amb aquell sol purificant semblen com alliberadors. Tot just hem arribat a Nepal però és com si realment haguèssim arribat a destinació. Com si el viatge realment comencés en aquell moment. Uns moments brutals. Tot travessant la pista amb un bus amb la porta oberta, l’emoció és impressionant i em costa aguantar-me les llàgrimes. Tot plegat, l’arribada a Nepal amb el vol entre cúmuls i aquell baixar de l’autobús (suposo que vull dir de l’avió), dels moment, de les estones més maques de la meva vida. Sens dubte.
Se m’ha acumulat la feina i ara hauria de seguir fins a acabar almenys el dissabte (dia 20). Però és tard i demà ens hem de llevar d’hora. Demà seguieixo, estic bastant fet pols.
20.4.08
El Pol diu que està cagat. De fet, s’està cagant també. És normal que estigui una mica acollonit.
Les butaques cada cop estan més buides i cada cop hi ha més lloc per seure. 6 butaques més enllà tinc un aprell de guiris i n’hi ha alguns més, però bàsicament hi ha indús. El Pol acaba de descobrir els toilets. Els homes van quasi tots amb turbant i unes barbes de 3 parells de cullons. Tot i que no tots. Alguns van agafats de les mans i és del que més xoca. Tot i que no tots. Hi ha gent que quan se saluden es toquen el genoll. Les dones van amb unes cavalleres fins el cul o més, tot i que no totes. Hi ha dones, noies, nens i també membres adults de la comunitat masculina molt guapos i guapes. El Pol observa i comenta el que veu i no para quiet. Fot una cara de cansat que no vegis. L’Isaac està petat, però diu que no et pensis, diu que millor que a Moscow. Jo estic bastant agotat, certament.
Hi ha molt de silenci. Això també xoca. A Barcelona, encara que siguin quasi o ja les tres, no crec que hi hagués aquest silenci. D’acord que això és més petit, però la gent està molt tranqui i, al menys aquí dins, està tot molt calmat i silenciós. El Pol diu que sembla que estiguem a Pakistan. A l’entrada hi ha uns paios asseguts amb unes metralletes a la falda. Es veu bastanta gent uniformada d’alguna manera o altra. Vaig a veure què diu el Carvalho.
Ja són les 5:21. Acabo de sortir fora, una mica més que just a l’arribar. He pujat unes escales que m’han dut al que crec que vindria a ser l’entrada principal de l’aeroport, però potser no. La tranquil·litat d’aquí dins, d’aquí baix, no té reflex allà fora, allà dalt. Un bullici de cal Déu per ser l’hora que és: taxis i cotxes que van i vénen, gent amunt i avall, cotxes que entren fundint i pitant a la gent perquè s’aparti… I fum. Una boirina que no és boirina sinó fum que possiblement la gent d’aquí ni nota. He vist Júpiter, brillant i sol, destacat al cel enmig d’aquella boirina de fum; solitari i observador des de la distància d’aquest anar i venir. També he vist força gent dormint per terra. Jo no he dormit. L’Isaac dorm fa una estoneta i el Pol s’hi acaba de quedar. Ahir, de fet avui, al migdia, aquest migdia, tot esperant l’hora d’embarcar a Moscow, tenia una son de cullons. M’ha anat anant i venint i ara estic amb un estat estrany de colocon de son. Potser ja hauria de titular un nou dia.
20-X-2007
Ara fotria una bona sobadeta. Però no puc. Aquests dos dormen com lirons i jo m’he quedat a controlar l’equipatge. He pogut dormir abans, però no ho he fet. Ens han dit que cap a les 6 anèssim tirant cap amunt, però queda un quart d’hora i no sé si despertar-los.
Em sembla que hi ha una lleugera boirina aquí dins i tot. L’Isaac es desperta. Tinc gana. Es torna a adormir. Els avisos dels volts quasi passen desapercebuts, sobretot comparant-los amb l’estrident megafonia de Moscow.
Deuen ser quarts de dotze/les dotze.
Aquí baix tot és pla. Tot són cultius amb poblets dissaminats, algunes carreteres i alguns riuets de major o menor amplada. Tot és pla i de boscos no se’n veuen; es veu tot bastant àrid però fèrtil. Encara en queda una mica però hem deixat enrera el matalàs de merda que cobria Delhi i uns quants Km a la rodona.
Les butaques cada cop estan més buides i cada cop hi ha més lloc per seure. 6 butaques més enllà tinc un aprell de guiris i n’hi ha alguns més, però bàsicament hi ha indús. El Pol acaba de descobrir els toilets. Els homes van quasi tots amb turbant i unes barbes de 3 parells de cullons. Tot i que no tots. Alguns van agafats de les mans i és del que més xoca. Tot i que no tots. Hi ha gent que quan se saluden es toquen el genoll. Les dones van amb unes cavalleres fins el cul o més, tot i que no totes. Hi ha dones, noies, nens i també membres adults de la comunitat masculina molt guapos i guapes. El Pol observa i comenta el que veu i no para quiet. Fot una cara de cansat que no vegis. L’Isaac està petat, però diu que no et pensis, diu que millor que a Moscow. Jo estic bastant agotat, certament.
Hi ha molt de silenci. Això també xoca. A Barcelona, encara que siguin quasi o ja les tres, no crec que hi hagués aquest silenci. D’acord que això és més petit, però la gent està molt tranqui i, al menys aquí dins, està tot molt calmat i silenciós. El Pol diu que sembla que estiguem a Pakistan. A l’entrada hi ha uns paios asseguts amb unes metralletes a la falda. Es veu bastanta gent uniformada d’alguna manera o altra. Vaig a veure què diu el Carvalho.
Ja són les 5:21. Acabo de sortir fora, una mica més que just a l’arribar. He pujat unes escales que m’han dut al que crec que vindria a ser l’entrada principal de l’aeroport, però potser no. La tranquil·litat d’aquí dins, d’aquí baix, no té reflex allà fora, allà dalt. Un bullici de cal Déu per ser l’hora que és: taxis i cotxes que van i vénen, gent amunt i avall, cotxes que entren fundint i pitant a la gent perquè s’aparti… I fum. Una boirina que no és boirina sinó fum que possiblement la gent d’aquí ni nota. He vist Júpiter, brillant i sol, destacat al cel enmig d’aquella boirina de fum; solitari i observador des de la distància d’aquest anar i venir. També he vist força gent dormint per terra. Jo no he dormit. L’Isaac dorm fa una estoneta i el Pol s’hi acaba de quedar. Ahir, de fet avui, al migdia, aquest migdia, tot esperant l’hora d’embarcar a Moscow, tenia una son de cullons. M’ha anat anant i venint i ara estic amb un estat estrany de colocon de son. Potser ja hauria de titular un nou dia.
20-X-2007
Ara fotria una bona sobadeta. Però no puc. Aquests dos dormen com lirons i jo m’he quedat a controlar l’equipatge. He pogut dormir abans, però no ho he fet. Ens han dit que cap a les 6 anèssim tirant cap amunt, però queda un quart d’hora i no sé si despertar-los.
Em sembla que hi ha una lleugera boirina aquí dins i tot. L’Isaac es desperta. Tinc gana. Es torna a adormir. Els avisos dels volts quasi passen desapercebuts, sobretot comparant-los amb l’estrident megafonia de Moscow.
Deuen ser quarts de dotze/les dotze.
Aquí baix tot és pla. Tot són cultius amb poblets dissaminats, algunes carreteres i alguns riuets de major o menor amplada. Tot és pla i de boscos no se’n veuen; es veu tot bastant àrid però fèrtil. Encara en queda una mica però hem deixat enrera el matalàs de merda que cobria Delhi i uns quants Km a la rodona.
Tot és pla aquí sota però cada cop tenim més a prop els muntanyots himalayencs que des del cantó dret de l’avió he descobert mirant per les finestres de l’altre cantó. Immediatament m’he canviat. A l’horitzó, encara lluny, començcaven a distingir-se alguns cims més que majestuosos. Més endavanat i poc definits apareixien cúmuls potents que es confonien amb les muntanyes. Ara mateix els tenim aquí mateix ; entre capes de cúmuls alguns bastant desenvolupats apareixen cims que de ben segur voregen els 8000. Segueixo mirant-m’ho tot plegat.
Aterrats ! Bestial, ja ho explicaré. 24ºC. La 1 PM. Arribats a Kathmandú! NAMASTE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
