L’estada a Delhi va ser bastant heavy. Cap a les 8:30, una hora i mitja després que marxés, va arribar l’Isaac amb la bona nova que havia trobat vol per les 10. Primer havia vingut dient quepotser a les 12:30 tindríem plaça si es cancelaven algunes places de Air India. Però va tornar a marxar i vam agafar les maletes per anar a buscar els bitllets. Aixó sí, clavadeta de 270 €, que se surt del pressupost, però tant se val. És de puta mare poder sortir de Delhi i arribar a Kathmandú el mateix dissabte. Després dels tra`mits partinents aeroportuàris i d’una bona estoneta d’espera, pugem a l’avió. Jo portava sense dormir des de les 8 del matí hora moscovina del dia anterior. L’avió és un aparetet petit, de dos seients a l’esquerra i 3 a la dreta. Va mig buit. En l’espera prèvia a l’enlairament, foto una sobadeta de coma molt 5 minuts, i vinga!
El vol, brutal. A l’acostar-nos a Nepal, ens ‘nem acostant també a un camp de cúmuls, un cultiu de cúmuls cada cop més desenvolupats. Fem un gir i ens hi comencem a endinsar. Tot aproximant-nos a Ktm anem voltant entrant i sortint de dins els cúmuls, travessant uns cúmuls potentíssim que creixien al voltant de la ciutat, a les muntanyes que voregen Kathmandú. De mica en mica anem veient-les més a prop i apareixen les primeres casetes i les primeres muntanyes plenes de terrasses cultivades. Es veuen rius sense aigua però ben marcats, amb un color fangós de les crescudes dels monzons recents. Em sembla que ara aquí fora hi ha una baralla. En algun riu sí que hi baixa aigua, alguns que reben afluents ara secs. De cop, igual que quan el tren de Puigcerdà baixa de La Molina i apareix la Cerdanya, apareix la immensa Vall de Kathmandú, més gran del que em pensava. Aterrem a l’aeroport, l’aeroport més maco que he vist mai; petitó, agradable, de totxo vist. Baixem de l’avió amb escala al mig dela pista i ens espera un autobús. La sensació és brutal. Són la una del migdia iens han dit que estem a 24 graus. Al posar el primer peu a l’escala de baixada sento unaalenada d’aire purificant que em ventila la cara sota uns raigs de sol que semblen purificants.
Després de dos dies patejats per aeroports, aquella alenada d’aire amb aquell sol purificant semblen com alliberadors. Tot just hem arribat a Nepal però és com si realment haguèssim arribat a destinació. Com si el viatge realment comencés en aquell moment. Uns moments brutals. Tot travessant la pista amb un bus amb la porta oberta, l’emoció és impressionant i em costa aguantar-me les llàgrimes. Tot plegat, l’arribada a Nepal amb el vol entre cúmuls i aquell baixar de l’autobús (suposo que vull dir de l’avió), dels moment, de les estones més maques de la meva vida. Sens dubte.
Se m’ha acumulat la feina i ara hauria de seguir fins a acabar almenys el dissabte (dia 20). Però és tard i demà ens hem de llevar d’hora. Demà seguieixo, estic bastant fet pols.
1 comentari:
Ja torno a anar amb un parell de llàgrimes cara avall. I és que no ho puc evitar. M'emociono sense remei al llegirte. Tot i que sembla que més que llegir vegi una pel.lícula. Veig totes les imatges del que expliques.
Publica un comentari a l'entrada