Chamje, 1433 m, 25-10-2007

Deuen ser tres-quarts de quatre, fa una horeta que he arribat. Me n’oblidava de lo gilipolles, per respecte als deficients mentals, que sovint són anomenats subnormals, que és l’Isaac. Ara passa un ramat de cabres, amb una dona jove que porta un feix de branques verdes a la mà. El poble aquest és preciós, penjat a la vessant de la muntanya, a la riba occidental del Marsyanghdi, en una vall força estreta. Ahir dormíem dalt d’un turó i avui ho fem al mig d’una vall, de la vall. El riu queda a uns 50 metres sota nostre, Un riu, com tots els que he vist aquí la muntanya (no pas a Ktm) d’aigües grises, però no un gris que enspugui semblar lleig, un gris tirant a platejat. Preciós, vaja. Baixa amb una força i una fresa impresionant, formant uns ràpids que serien la delícia al Pallars.

Ara mateix aquí davant hi tinc un paio rentant un jersei (a una font on l’aigua raja constantment). Més avvall, una dona d’edat avançada juga amb una criatura d’un anyet. Van passan, arribant, portejadors que fa por com van de carregats, amb motxilles i petates que diu el burro aquell que deuen pesar uns 30 Kg o més. Sovint en porten dos lligats amb cordes. Tots en porten una que se la fan arribar una mica més amunt del front. Van força corbats. N’hem vist alguns que baixaven encara més acrregats, amb una espècie de cistells immensos. M’han dit que eres d’una expedició al Manaslu, un 8000. Vaig a dutxar-me. Hi ha moltes criatures. Alguns juguen a una espècia de parxís i alguns a un joc estrany amb fitxes damunt un tauler gros que les fan còrrer sobre una espècia de farina. Ara torno

Té cullons que la dutxa més calenta i de fet la millor fins ara (des que vaig sortir de casa) me l’hagi fotut al poble més alt que fins ara hem estat (tot i qu eno gaire més amunt de Ktm). Solar hot shower diu a molts lodges. Al matí en feia una mica (de sol) però al llarg del dia s’ha anat tapant. Està bén cobert d’Estratocúmuls i també hi ha alguns Estrats arrossegant-se per les muntanyes, més amunt. La noia d’aquí al lodge ja m’ho ha dit, que a aquesta època normalment fa sol al matí i ala tarda s’ennuvola.

El pijo de l’Isaac deia de canviar d’habitació perquè a la nostra hi ha fum. Jo ni en sentia la olr. Tot el pobl fa olor de fum (bauma amb llenya) Ara m’acaba de venir un nen amb el seu germà a cullibet, que diu la Laia, a mirar què feia. Estic assegut en un mur de pedres amb alguns galls i gallines per aquí davant i algunes casetes de pedra i de plaques metàl•liques. Deu metres més amunt el nostre hotel, de planta i pis, a un cantó, i un altre de planta i dos pi sos al’altre. Acaba de passar un tiu, mentre xerrava amb el nen d’onze anys, que em sembla que és el nostre Sherpa del Pissang. Continuo amb l’últim dia a Ktm per posar-me al dia i poder explicar la jornada d’avui.

Són ja quasi les sis, només queda un bri de lum. Al lodge d’aquí al davant, asseguts en una taula tipus la que estic jo, hi tinc quatre monjos budistes bebent alguna cosa. Tornant a diumenge, doncs bé, el Pol i jo vam cercar una pelu i ens hi vam fotre. Em va sorprendre a Mrroc i em sorprèn a Nepal; moltes barberies, a vegades de pocs metres quadrats. Doncs bé, ens hi vam fotre. 150 rúpies (Rs) tallar els cabells i afeitar-me. Jo anava força barbut. Molt bé tot plegat. Mentre m’ho feien li van tallar els pelos a un jove de la meva edat o així. Mentre a mi encara m’afeitaven vaig veure que un cop havien acabat de pelar-lo, li fotien un massatge al cap i a cara que flipes. Un cop acabats amb mi, em van rentar el cap arrepentjant-lo al lacabo que tenia al davant. Dues ensabonades i una bona esbendida a base de galledetes petites. A la que aixeco el cap veig que el Pol està assegut al meu costat (s’havia esperat assegut darrera) i està en la mateixa posició que jo. Li estan fotent un massatge que flipes. Amb mi també s’hi posen. Cap, cara i esquenai braços. Amb petades d’esquena i tot. Un quart d’hora o més de massatge que t’hi cagues. Evidentment ,e’n demanen més, 500 Rs, que és el que m’havia imaginat; potser hauria pogut regatejar, però passo. Volíem anar a que en fessin un massatge ayurvèdic (n’està ple, de cartells que diuen que te’n fan) però passem. Anem a canviar pasta i el Pol i jo sopem en un primer pis amb música en directe. Res a veure amb el dia anterior. Bastant més conyàs. Acompanyo el Pol a l’hotel, tot comprant un troç de pizza per l’Isaac, me’n torno al bar a fer una birra (150 Rs una llauna) tot escoltant els dos últims temes i a dormir (futbol). L’endemà sí que marxem de Ktm cap a començar el trekking.

El viatge fins a Besi Sahar va ser brutal. Ens van portar amb una furgo fins l’estació d’autobusus i vam pujar al nostre. Moltxilles al sostre i cap a dins. Estava a tope. En part perquè era l’últim cap a Besi Sahar però també pel festival. Nosaltres ens vam entatxonar com vam poder al davant de tot, súper incòmodes, perquè no quedaven seients buits. Hi havia uns quants turistes. No acabava d’arrencar perquè anava entrant gent que no s’acabava de col•locar. Llavors ens van proposar d’anar “on the roof”. Primer em vaig pensar que ho deien en conya, però no. Ells dos s’hi van instal•lar però jo no. Vam tirar una mica i anava pujant gent. Llavors em van dir que era millor que anés “on the roof” i vinga, on the roof amb les motxielles. A la baca hi havia l’espai ideal per apalancar-nos-hi ben apalancats i així ho vam fer. L’Isaac i jo d’esquena i el Pol de cara. Vam pujar una mca, unes quantes corbes, i vam començar a baixar. Tot corbes. Tot esfaltat, però. Feia una mica de por però al cap d’una estona t’hi acostumaves. Al cap potser d’una hora i mitja (havíem sortit aproximadament a les 10:45) vam parar a dinar. Jo només em vaig fotre unes xocolatines i vaig pixar. A l’arrencar, al cap de mitja hora, ens ho vam acabar d’instal•lar bé, amb les màrfegues al cul per no clavar-nos la baca. La carretera anava intercalant trams de pujada amb trams de baixada. Anàvem passant poblets amb activitat frenètica. A baix, anava pujant i baixant gent. A dalt, de moment, anàvem solets. En un moment donat vam veure dos busos que havien xocat de cara. Dos busos tiupu el nostre. Feia sol amb alguns cumulets que cada cop eres més abundants i espessos. La temperatura, ideal. Al voltant terrasses i terrasses d’arròs. Tant en els trams a mples de vall cim a les vessants de les muntanyes. En un moment donat vam creuar un pont i vam agafar una carretera secundària i més estreta. Seguíem passant poblets i cada cop la vegetació era més selvàtica. Passàvem també riuets que semblava impossible que els haguèssim de passar amb el bus. Hi havia unes corves súper tancades. En un moment donat em va caure alguna gota. Cap al fons s’hi veia pluja. Ja no anàvem sols. Havia anat pujant gent. Nens, nens petits, pares i mares, gent de mitjana edat sola. Ek tiu que cobrava els bitllets anava venint i marxant saltant com un mono pel bus. Ell i alguns passatgers anaven penjats al a porta. La bocina! A part de la bocina normal, en tenia una de polifònica amb una melodia que va sonar centenars de vegades i se’ns va quedar ben gravada.

Allà on hi érem tres en un principi, hi vam arribar a ser onze. Just abans d’arribar a la cortina de pluja, vam arribar. Al cap d’unes sis hores d’haver sortit, només amb una parada. Va ser una gran elecció la d’anar amunt. Hagués sigut molt pesat des de dins, en canvi l’experiència del sostre va ser brutal, de lo més guapo de la meva vida. A més, vam poder veure el paisatge de puta mare i gran part del trajecte el vam fer apalancats i amb el solet i l’aire fresc a la cara.

Al baixar, jo em pensava que encara havíem de fer un tram en 4x4, però no, estàvem a Besi-Sahar. Ens vam instal•lar i vam demanar el sopar amb una h ora d’antel•lació. Soparíem a les 18:30. Jo vaig anar a fer un volt pel poble que s’enfosquia i vaig probar de trucar a la Laia. No hi va haver manera, no s’agafava línia. A l’anar a dormir li vaig enviar un missatge, que en un principi no vaig poder enviar. A la segona, sí. Tenia cobertura pero des dels diferents llocs del poble on tenien servei de telefonia, potser unes 8 o 19 vegades més barat que el mòbil, no vaig poder parlar amb ella.

Ara deuen ser cosa de les vuit. Seguiré demà, seguiré sense anar al dia… Aquest matí m’ha desaparegut el termòmetre, amb el servei que m’hagués pogut fer i que em faria ara. Fa una estona, abans de sopar, he anat a agafar l’anemòmetre, que també té termòmetre, i no l’he trobat. Puta merda! Em quedaré sense temperatures i sens events. Ara fa fresqueta… Potser unes 14 graus. El riu se sent més fort que ahir, hi estem més a prop, però a més tenim bastant rierols a prop i algunes cascades. L’activitat d’insectes, igual que al llarg de tota l’etapa, és brutal. Estem en un congost al mig de la selva. Els camps d’arròs han desaperegut a mitja jornada. No sé si de mà reapareixeran, però ja pujarem fins a 2000 metres i suposo que el paisatge començarà a canviar. Suposo que ja no suarem tant. La Lluna quasi plena ha aparegut fa una estona darrera les muntanyes de l’altre cantó del riu, aquí mateix. Juga, però, a amagar-se rera els núvols. Ara surt una mica, li enganxaré, com cada nit, un petó meu i un del buri. Potser llegiré una mica. Els peus em fan malm bàsicament de les botes, però en general em sentop bé. Ara, demà ja arribem als 2000 metres… Tot i alguns moment d’apuro, em noto bé. Ara acaben d’aparèixer aquests dos que diuen que hi ha una invesió d’aranyes a l’habitació. D’aranyots. N’han matat tres. Me’n vaig cap amunt. No he pogut trucar a la Laia, com esperava fer a l’arribar, però m’han dit que als següents pobles hi ha telèfon. La trobo molt a faltar. L’any que vé vull va venir amb ella. Aquests dos acaben d’aparèixer amb una ampolla d’aigua i un pot d’insecticida. Me’n vaig a dormir. Ara apareix en Nova (el portejador, ja us el presentaré) amb el menú perquè demanem l’esmorzar. Cada nit hem de demanar perquè el tinguin preparat al matí. Una mica conyàs amb la panxa plena del sopar. En fi… Subaratri.