Bagarchap, 27-10-2007

Estic observant que l’Isaac es lleva cada matí de mal humor. És una putada perquè et fa començar malament el dia. Però bé, vas amb l’Isaac, què vols fer-hi. Ara són quasi les set. Estem fent la motxilla. Cap a dos-quarts he sortit al pati, cel serè i uns 8 graus. Miro cap al nord buscant muntanyots i me’n trobo un parell que no sé quins són, però que potser un és l’Annapurna II. Tenen els cims nevats, neu que apareix acarbassada amb els primers raigs de sol, que només toquen allà dalt. Preciós.

Ara estem a uns 2800 metres. Hem començat a caminar a les 8 : 05. Començava a tocar el sol al poble, poble que tenia una esllevissada potser dels últims monzons al mig, amb uns pedrots que havien baixat, que tela. Al cap de mitja horeta de caminar, em giro i veig el Massís del Manaslu. El cim principal, que encara no veiem, fa 8163. És un massís immens, nevat, que destaca amb la resta de munaynes fosques de bosc. Els cims que veiem fan uns 7800/900. Fins allà la pujada havia estat força suau. Llavors comencem a pujar a sac pel mig del bosc. Quedo agotat tot fent algunes paradetes. A l’arribar dalt, el camí és més suau; puja però progressivament entremig de pins i roures immensos, alguns amb fulla avermellada. Al cap d’una estoneta, després d’un últim repexon, fem una paradeta a quatre casetes amb el nom de Timang. Des d’allà podem contemplar el Massís del Manaslu amb tota la seva esplendor, ara sí que estem veient el primer 8000. Tot i així, no ho sembla, no sembla que aquell muntanyot, que es veu imponent i alt, faci 8000 metres, sigui un dels 14 8000s del món. Hem continuat la marxa força suau, a voltes fins i tot planera, entre roures, pins i pícees immenses. Hem passat alguns poblets, ni quatre cases o quatre lodges com a molt. En passar-ne un, després d’una baixada d’aquelles que toquen tant els cullons, ha aparegut una esplanada amb un camp de futbol i tot de gent. Les línies laterals i del fons estaven fetes amb pedres i em sembla que les del mig també. Les portaries,
amb troncs però això sí, amb xarxa, de color carbassa. El camp, el terreny de joc, bastant irregular, però encara prou bé, amb un color verd-marronós. Llavors he entès tota la gent que al llarg d’avui havia anat veient que ens adelantaven a peu o amb un burro sense res o amb una motxil•leta. Anaven a veure futbol o a jugar; algun xaval portava una pilota, em sembla que del mateix grupillo que ahir, tot dinant, ja havíem vist passar. Durant la resta del camí fins on ara som dinant, encarats al Manaslu que s’amaga rere alguns estrats, n’he anat veient vària, de gent de totes les edats que anava cap al futbol, tal i com m’ha explicat un xaval amb el qual he xerrat aprofitant per parar en una última pujada que t’hi cagues. Ara ens fotem una pometa granate boníssima amb el Sherpa i els dos portajadors. S’està bé al sol, fa una mica de ventet però m’he posat el forrilo, sobretot perquè arribava suadet. Era molt maco caminar entre el bosc, amb algunes clarianes on apareixia alguna casa, i mirar a la dreta i veure tot el Massís del Manaslu. Avall, ja lluny, veies el poble on hem fet nit i veies que hem dormit ben bé als peus d’un 8000. Són quasi les dotze.

Són dos de cinc. Hem arribat fa un parell d’hores. Estem a Chame, capital del districte de Manang, a 2713 metres. Hem hagut d’agafar dues habitacions de dos llits, de manera que estic instal•ladíssim en una de doble per mi sol. Estic escrivint a la tauleta de nit entre els dos llits, de cara a la finestra. Si hi miro, veig unes escales amb bandaretes d’oracions que van a parar a un temple budista. Si miro amunt, veig l’Annapurna II, de 7937 metres. Ara no perquè els Estrats me’l tapen, però de tant en tant apareix. No sé si l’és o algun de proper. Ens l’hem trobat poc després de dinar, caminant per un bosc de pins, avets i pícees ; hem girat una corba i ens l’hem trobat de cop, imponent, majestuós. No és un massís tan gros com el Manaslu, és una muntanya triangular i punxeguda. Hem anat caminant fins aquí amb un quasi 8000 davant nostre, molt més proper que el Manaslu i a més en la direció dels nostres passos. Ara, el que veis des d’aquí no sé si l’és o algun avancim o algo. Ara vinc de remollar els peus a les aigües termals que tenim a encara no cinc minuts. Són unes bassetes petites amb una aigua massa calenta per ficar-hi els peus. Però els teniaper allà al costat, amb aigua calenta superficial sobre la roca que es podia tolerar. Després els he sucat al riu, el de smpre però més petit tot i que igual de brau. L’aigua estava gelada. El contrast ha estat genial. Encara he tornat a fer una mica d’aigua calent. Abans hi havia unes bassetes on t’hi podies banyar però es veu que unes rierades dels monzons se les van endur i ara queden petits espais on sucar-hi els peus i poc més just allà on brolla. Això m’ho ha explicat una dona d’uns 30 i pocs que rentava roba amb la seva filla d’uns 7, guapíssima com totes. També he estat amb uuns israelians i un moment amb una parella d’americans. Però la millor estona ha estat amb la dona i la seva filla, que compinxada amb sa mare em tirava aigua als peus amb una galledeta.
Estem instal•lats a la sortida del poble, al costat d’un pont que hem de tr avessar si volem anar al que seria al poble. El riu ens passa per aquí al costati estem a resguard d’unes roques immenses. Ja no hi ha tantes cascades, tot i que en queda alguna, i el bosc caducifoli ens regala un entorn d’avets amb taques carbasses i groguenues. Preciós. He engegat el mòbil a veure si tenia cobertura, al ser un poble important. Però no.

Somiava amb una dutxeta calenteta com la d’ahir, no, abans d’ahir. La d’ahir no estava calenta però tampoc freda. Ara, avui suposo que la solar hot s’havia acabat. Així doncs que dutxa d’aigua gelada de l’Himalaya. Home, és lo seu també. La dutxa està en una caseta fora del que és el propi lodge. La caseta està sota quasi bé del final del pont, sota mateix dels tibants. De cop ha començat a sentir-se un soroll. Era només que algú passava pel pont penjant. Són cosa de les cinc. D’aquí una hora serà fosc i probaré de trucar a la Laia. És una llàstima que el cel estigui tapat. Quan hem arribat encara no ho estava del tot però ara ja sí tot i que hi ha alguna tímida clariana. Però l’Annapurna II o el seu col•lega ja no els tornaré a veure. Fins demà al matí, quan cap allà les set li comenci a tocar el sol amb el cel ben serè i el fred ben viu. Això d’estar sol a l’habitació és lo seu.

Són dos-quarts de nou tocats. M’acabo de ficar dins el sac. Dos de nou és una hora ben d’hora allà, i aquí ja és tardíssim. Estar dormint a les nou o nou i poc i llevar-te a les 6:30 és de puta mare. Finalment s’ha despejat. Hem sopat amb els portejadors i el Sherpa i hem estat jugant a cartes una estona. Bé, fent jocs de mans. Quan s’acabava de fer fosc, encara amb restes de núvols, es començaven a veure força estrelles. A s’hora baixa, tot esperant que fossin les sis per venir a demanar el sopar i per trucar a la Laia, mentrefosquejava, me n’he anat a l’altre cantó del poble i m’he apalancat fora un lodge a fòtre’m un te mirant un muntanyot nevat que treia el cap per allà on havíem vingut. Jo crec que era el Manaslu o el Massís del Manaslu amb una altra prespectiva. Cap amunt veia l’Annapurna II o cims propers i cap avall possiblement el Manaslu. S’anava fent fosc però al cim nevat semblava que encara li toqués el sol tot i que segurament era ressol. De mica en mica, però, també s’ha anat enfosquint, encara amb alguns Estrats que el mig tapaven.
El poble és llarg i estret. Al voltant d’un carrer que travessa el poble tot empedrat hi ha tot de lodges però també cases on bàsicament hi veus una cuina amb gent menjant o preparant el menjar i també botiguetes amb mil coses; carmelets, xocolatines, jerseis, anoracks, guants i tot de materia pels trekkers. He vist uns Levi’s 501 per 1050 Rs, uns 12 €. No està mal. Un nano d’uns set anys galopant amb un cavallet m’ha estat a punt d’atropellar en un moment de despiste. De tant en tant et trobes cavalls o burros parats, alguns menjant i de tant en tant et saluda una gallina. Ja fosc del tot he tornat a travessar el pont sospès, hem demanat el sopar i me n’he tornat cap a l’altra riba. Està bé això d’haver de travessar un pont sospès per anar al teu hotel. Me n’he anat directe a trucar la Laia i hem pogut parlat 8 minuts ! Quins 8 minuts més màgics. Des del mig de l’Himalaya parlant amb la Laia ! Tant lluny però tan a prop al sentir la seva veu. L’he trucat al mòbil, que em sortia bastant més car, perquè em pensava que érem divendres i que acabava de plegar de la uni i que es quedaria a dinar a Barna. M’ha estranyat quan m’ha dit que estava a casa, però és que resulta que som dissabte. Estava a casa em sembla que sola. M’ha dit que a la nit feia una festa. I per mi ja era la nit. Una sensació molt estrana pensar que allà són les dues del migdia, imaginar-te-la al sofà de casa i veure que aquí ja és fosc i veure on estic.

Després de parlar amb la Laia he enviat un mail rapidet a la family i me n’he tornat, en la penombra, cap al lodge a sopar. Pel camí descobreixo un altre cim, a l’esquerra, blanc i imponent. La blancor de la neu queda ressaltadíssima en la foscor. Travesso el pont, sopem una sopeta i uns momos fregits. De tant en tant miro per la finestra per contemplar la meravella del cim nevat. Quatre jocs de cartes i cap al llit. Abans me’n vaig fins al mig del pont, que tremola amb les meves passes. Sento com una basarda. Busco la Lluna immensa, la resplandor de la qual veig darrera les muntanyes, en direcció d’on hem vingut, a punt de sortir il•luminant encara més les muntanyes, el cim nevat de l’altre cantó del pont i les puntes germanes de l’Annapurna II que ara mateix, si miro per la finestra, veig. La Lluna no l’he arribat a veure. Ara mateix no hi ha ni un núvol i hi ha menys estrelles. Demà a trenc d’alba fliparé. El riu m’acompanya una nit més. Subaratri.