20.4.08

El Pol diu que està cagat. De fet, s’està cagant també. És normal que estigui una mica acollonit.
Les butaques cada cop estan més buides i cada cop hi ha més lloc per seure. 6 butaques més enllà tinc un aprell de guiris i n’hi ha alguns més, però bàsicament hi ha indús. El Pol acaba de descobrir els toilets. Els homes van quasi tots amb turbant i unes barbes de 3 parells de cullons. Tot i que no tots. Alguns van agafats de les mans i és del que més xoca. Tot i que no tots. Hi ha gent que quan se saluden es toquen el genoll. Les dones van amb unes cavalleres fins el cul o més, tot i que no totes. Hi ha dones, noies, nens i també membres adults de la comunitat masculina molt guapos i guapes. El Pol observa i comenta el que veu i no para quiet. Fot una cara de cansat que no vegis. L’Isaac està petat, però diu que no et pensis, diu que millor que a Moscow. Jo estic bastant agotat, certament.

Hi ha molt de silenci. Això també xoca. A Barcelona, encara que siguin quasi o ja les tres, no crec que hi hagués aquest silenci. D’acord que això és més petit, però la gent està molt tranqui i, al menys aquí dins, està tot molt calmat i silenciós. El Pol diu que sembla que estiguem a Pakistan. A l’entrada hi ha uns paios asseguts amb unes metralletes a la falda. Es veu bastanta gent uniformada d’alguna manera o altra. Vaig a veure què diu el Carvalho.

Ja són les 5:21. Acabo de sortir fora, una mica més que just a l’arribar. He pujat unes escales que m’han dut al que crec que vindria a ser l’entrada principal de l’aeroport, però potser no. La tranquil·litat d’aquí dins, d’aquí baix, no té reflex allà fora, allà dalt. Un bullici de cal Déu per ser l’hora que és: taxis i cotxes que van i vénen, gent amunt i avall, cotxes que entren fundint i pitant a la gent perquè s’aparti… I fum. Una boirina que no és boirina sinó fum que possiblement la gent d’aquí ni nota. He vist Júpiter, brillant i sol, destacat al cel enmig d’aquella boirina de fum; solitari i observador des de la distància d’aquest anar i venir. També he vist força gent dormint per terra. Jo no he dormit. L’Isaac dorm fa una estoneta i el Pol s’hi acaba de quedar. Ahir, de fet avui, al migdia, aquest migdia, tot esperant l’hora d’embarcar a Moscow, tenia una son de cullons. M’ha anat anant i venint i ara estic amb un estat estrany de colocon de son. Potser ja hauria de titular un nou dia.

20-X-2007

Ara fotria una bona sobadeta. Però no puc. Aquests dos dormen com lirons i jo m’he quedat a controlar l’equipatge. He pogut dormir abans, però no ho he fet. Ens han dit que cap a les 6 anèssim tirant cap amunt, però queda un quart d’hora i no sé si despertar-los.

Em sembla que hi ha una lleugera boirina aquí dins i tot. L’Isaac es desperta. Tinc gana. Es torna a adormir. Els avisos dels volts quasi passen desapercebuts, sobretot comparant-los amb l’estrident megafonia de Moscow.

Deuen ser quarts de dotze/les dotze.
Aquí baix tot és pla. Tot són cultius amb poblets dissaminats, algunes carreteres i alguns riuets de major o menor amplada. Tot és pla i de boscos no se’n veuen; es veu tot bastant àrid però fèrtil. Encara en queda una mica però hem deixat enrera el matalàs de merda que cobria Delhi i uns quants Km a la rodona.




Tot és pla aquí sota però cada cop tenim més a prop els muntanyots himalayencs que des del cantó dret de l’avió he descobert mirant per les finestres de l’altre cantó. Immediatament m’he canviat. A l’horitzó, encara lluny, començcaven a distingir-se alguns cims més que majestuosos. Més endavanat i poc definits apareixien cúmuls potents que es confonien amb les muntanyes. Ara mateix els tenim aquí mateix ; entre capes de cúmuls alguns bastant desenvolupats apareixen cims que de ben segur voregen els 8000. Segueixo mirant-m’ho tot plegat.

Aterrats ! Bestial, ja ho explicaré. 24ºC. La 1 PM. Arribats a Kathmandú! NAMASTE